El Rockefeller mònguer

Si neixes en una puta família de multimilionaris tens dues opcions: ser el rei o ser un imbècil. I el protagonista d'aquest escritot va optar per ser subnormal, estudiar antropologia i visitar tribus que es mengen els vegetarians menjaflors. Si hagués estat llest, després de veure la foto que adjuntaré, hagués vist que millor no tornar a fotre els peus en aquell quarter de terra. Ara bé, ja he dit que el noi era imbècil.

L'anunci de San Miguel és una merda

Ja fa temps que dura la broma, però fins aquí hem arribat. Un altre cop els anuncis de merda... Tot va començar aquest estiu amb la puta-merda-d'anunci de l'Estrella amb un mònguer transvestit que cantava una cançoneta filladeputíssima i, això sí, un parell de jamelgues fuckables. Ja és alguna cosa. I m'ho vaig témer: "San Miguel contraatacarà", em vaig dir a mi mateix. Dit i fet. Mi experiencia, ho van batejar, i un subnormal feia veure que anava pel món i coneixia gent enrotllada i amb molta vida interior. Molt tocabongos, tot plegat. Molt "he de desconnectar", expressió molt odiosa pròpia de perdedors, molta "rutina". "En cada lugar aprendes algo nuevo de la gente y de sus costumbres", deia l'idiota. Nen de l'anunci, jo també faré un tour per aprendre coses i després te les ensenyaré; començaré per Ciudad Juarez, després faré escala a Port-au-Prince, Medellin, Ejido, Bagdad i Peshawar. Ja veuràs que bé ens ho passarem amb les meves experiències. Si n'aprendré, de coses.
I ara n'han fet una nova versió i en algun punt parla d'una frase cèlebre que no recordo, però que afirmo rotundament que no només no és cèlebre (és una puta merda), sinó que tampoc és frase, perquè el publicista (creatiu?) desconeix allò del subjecte i predicat.

La cançó pòstuma del Jackson és una merda

La Sra. de Vironer em diu tot sovint que tendeixo a l'insult gratuït i a la crítica destructiva. Fins aquí, hi estic d'acord. Afegeix, alhora, que caldria afegir coses positives i donar-hi un tractament amable. Sense deixar de ser jo mateix, en part, és a dir, opinant sense coneixement de causa, em disposava a lloar la figura del Jackson i a demanar als noruecs que donessin el Nobel a la millor cançó a la seva cançó pòstuma. I tot això sense escoltar-la, clar, perquè la música d'aquella desferra humana sempre m'ha fet cagar i llavors no podria ser tendre i afalagador. Però, ai l'as, sense voler l'he escoltat. I heus ací el dilema moral que he tingut: si gaudeixo insultant sense conèixer les coses que insulto, què he de fer quan opino sobre una cosa que m'horripila? Insultar fatalment? Segurament, sí. I el tinc [l'insult] a la punta del fibló, frisa per sortir i fer-me quedar tranquil. Però penso en la Sra. de Vironer i en el seu prec: "Sigues positiu, va, cari". Dit i fet, aimada. La cançó pòstuma del Jackson és una merda.

Educació per a la subnormalia

Malgrat honroses excepcions de persones que s’esforcen a millorar el sistema, com la mestra Pissarra Negra, punta de llança de la renovació pedagògica, el model educatiu d’avui dia és una fàbrica d’inútils, tinkiwinkis i tocabongos. Bé, això era fins avui, o ahir, que va transcendir la notícia que crec oportú de traslladar-vos. A partir d’ara també hem d’afegir a l’honrosa llista de lloances fàbrica de quillos. Resulta que a l’IES Les Termes, de Sabadell, en col•laboració amb una ludoteca i l’Ajuntafems, han fet un projecte educatiu innovador. I quin és aquest projecte-educatiu-innovador? Bé, tècnicament té nom: taller [sabeu com m'agrada aquest concepte]. Siguem més precisos. Taller de maquetuning, en què els alumnes han après a modificar la xapa, la pintura i els seients del cotxe. Indirectament també reben inputs d’educació viària. Per als escèptics, visiteu l’enllaç: www.avui.cat/sabadell/notices/2009/10/els_alumnes_de_l_ies_les_termes_presenten_un_cotxe_tunejat_3560.php

Proposo nous tallers per a alumnes de 13 a 17 de la pública:

Taller de preparació per a realitys
Taller de valetudo
Taller de llenguatge carcerari
Taller d’impressió de símbols a les pastis
Taller d’anàlisi de les lletres d’Andy i Lucas
Taller de biberons

Coses del destí (ep, però no és un post cursi de merda)

Això del destí pot ser una cosa de perdedors, sobretot dels que l’esperen ajaçats en un catre de merda. És com tot, pots ser actiu o passiu; si ets actiu, fots; si ets passiu, [te la] et deixes fotre. Que cadascú es miri al mirall. Hi ha fets, però, que predestinen: la llet del teu pare, la figa de ta mare, l’euromillones, el cognom, etcètera. Això que veureu ara va aparèixer al diari de les minyones, que diu el cretí del Sostres, el 30 de setembre, arran d’una pregunta que es va fer a uns quants socis del Barça sobre l'afer de l’espionatge. Li he tallat el cap per mantenir el seu anonimat i perquè, entre nosaltres, no és la Bundchen. El nom, però, no. Jutgeu vosaltres mateixos.

Carta censurada a l'ABC. Madrid 2016

[Carta al director traduïda que no m'han publicat a l'ABC]

Madrid dada por culo
Quan la colla d'apoltronats del COI, aquesta puta barreja d'aristòcrates i vividors, doni pel cul Madrid 2016, aleshores començaran a sortir veus que diran que ja se sabia. Veus que fins al matí anterior hauran venut la puta merda de la corazonada i vés a saber quantes parides més.
A mi no m'enredareu.
Us tinc a tots clissats, falsos. Aquests tatuatges que us heu fotut a la cigala amb les cinc anelles els haureu de tapar a qualsevol forat negre que trobeu en una sauna amb sanefes a les parets. I la mà del logotip, de làtex, per tocar-vos lascivament...
No m'enredareu. Tu tampoc, borbó, fent somriure de saber perdre i anant de bon ambaixador. T'estaràs consumint per dins, com la colla d'aduladors engominats que t'acompanyen. Foteu-vos, cony!
L'olimpisme, com el campisme, és una merda. Però té l'agravant que els que el practiquen van de senyorets amb ínfules de savoir faire.
Des de la colònia us dic, amb afecte, que me n'alegro, que us hagin donat pel sac.

Vironer
Bouvet Island

Adjunto foto por si considerais escayente poner-la y queda espacio. Es una metafora de "cerramos la barraqueta".

Què tenen en comú el Felipe Massa i la meva neboda de 13 mesos?

Fàstic per un tub

Puc estar més o menys inspirat a l'hora d'escriure. Puc tenir raó o no (bé, jo la tinc, però pot passar que d'altres en tinguin alguna altra). En qualsevol cas si volgués tenir una raó pura em dedicaria a dir parides sobre vectors i la mare que els va matricular. Però no, m'agrada fer com els contertulians, m'agrada parlar capciosament de foteses sense tenir-ne ni puta idea, encara que els subnormals cobren i jo no (qui és més subnormal?).
Avui podria parlar d'una gala (sí, puta paraula), la gala del teatre que sota l'inspirat títol Barjaulona aixeca el teló ens vendrà la merda de coses que es perpetraran als teatres de Barjaulona (mira que em començava a agradar la ciutat!). Què puc dir, a més que el presenta la Gemma Ruiz, la reportera farandulera. Puc dir que no el veuré ni borratxo aquest programot. I puc dir que serà una puta xena. Ras i curt. És el més proper a la ciència exacta que faré mai, aquest escrit. Que algú em demostri el contrari (algú que no hagi fet reserva per Hoy no me puedo levantar). Aquests és com d'altres que, per raons obvies, no els deixen votar. Aquí no podeu opinar!
Una foto també m'ha inspirat i fa que estigui d'especial mala folla. És aquesta:














Segons els autors de l'obra mestra, una colla de grupgodonians del Mundo Deportivo, el Rossi està acollonit per la irrupció de l'illenc Lorenzo, àlies Montaigne, àlies hereu d'Alcover i de Moll, un jove pilot agressiu que espanta el transalpí. Estic tan calent que desenvoluparé aquest post més endavant, potser el dia que definitivament donin pel cul Madrit 2016.