dimecres, 24 de desembre de 2008

Llibre de condol per l'ànima de Silenci?



De vosaltres he après moltes coses, però em quedo amb les paraules cool i trendie, que ja formen part de la meva vida. També he après que si, casualment, paro algú pel carrer, el més probable és que porti mascarpone al bolso. He après oficis que m'han fet veure un nou món ple d'oportunitats i d'aventures. He conegut persones superinteressants de qui he après dicció de xava i castellà, cosa que m'ha anat molt bé per entrar al món de la Il·lustració, el disseny i la moda. M'heu ensenyat que es fan ulleres de molts materials diferents i uns pentinats coolíssims. I què dir d'obrir-me les portes de revistes que ni havia somiat, grups de música i artistes que per la meva ignorància i provincianisme desconeixia...
Com que no he tingut temps de merèixer sortir al programa, tot i que ja he exposat a una petita galeria de Carnaby Street, us vull dir la meva imatge de silenci?: vaig per un petit parc entre dues illes de cases del Soho escoltant una versió inèdita dels TrendsOldField a The Cave i, de sobte, l'iPod es queda sense bateria. Pssst

dissabte, 20 de desembre de 2008

Trinomi vomitiu: TV+cuina+tast

Els llocs comuns, també anomenats tòpics de merda, són una xacra a la qual recórren sovint els pobres d'esperit i gent amb poca imaginació. Quan a la tele algú cuina i deixa que ho tasti el presentador, algú del públic, una hostessa, o el desgraciat que tasta els bolets que acaba d'anar a buscar amb una càmera al clatell i que ha cuinat algú per ell, per què pebrots quan es foten cullerada a la boca no se'ls hi acut res més que MMMMMMMMM, bo i movent el cap de dalt a baix? És que és imprescindible? És que no hi ha una altra manera de dir-ho? És que sempre és igual de bo? I si és dolent? No ho pots escupir a la cara del cuiner i dir " quina puta merda"? No, resulta que a la tele, la reacció ineludible a l'acció de jalar és MMMMMMMM, peti qui peti. Quina puta poca imaginació i manca de sinceritat.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Somriures imbècils

Per què l'adjectiu turgent s'ha de pronunciar d'una determinada manera i sempre va lligat al mateix substantiu plural? Aprofundir sobre això em plauria, però parlaré d'una altra cosa: el somriure dels imbècils davant els qui tallen el bacallà o ho fan veure. Poca gent es pregunta per què quan algun il·lustre campetxanu diu una subnormalada la gent somriu o, directament, riu; per què quan un entrenador o un jugador de futbol diu una imbecil·lada de l'alçada d'un campanar pretesament graciosa i es perceben els somriures dels "periodistes" que estan a la sala de premsa; per què quan entrevisten alguna autoritat reputada que dóna mostres d'una gran proximitat i empatia observem com la nostra boca perfila un rictus de somriure estúpid. Per què passa tot això? Doncs no en tinc ni la més remota idea, però si algú ho sap que m'ho digui.

divendres, 12 de desembre de 2008

Plaga de polls a la UB

Ahir vaig anar a Barcelona perquè un amic quillo em va recomanar un antre on fan tatuatges. Just quan m'hi dirigia per estampar-me un Sí a Bolonya, vaig passar per davant de la UB, un lloc d'aquests on, teòricament, la gent aprèn a ser útil i no a ser escòria. Doncs bé, vigileu. Hordes de polls surten de les portes i finestres de la universitat i ataquen terriblement. Sort que el tatuador també és perruquer i em va afaitar el cap. Té una habitació especial per a cada cosa, la qual cosa diu molt de la seva visió empresarial. També fa mojitos i el seu maromo amenitza l'estada musicant poesia trobadoresca amb una arpa.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Declaració universal de què?

He sentit que avui és l'aniversari d'una de les putes-merdes-més-ignominioses-de-la-història-de-la-humanitat. Vaja, l'aniversari d'una filla bastarda fruit d'una lletarada col·legiada de farsants i vividors que podríem resumir sota les sigles ONU (Organització per a les Nul·litats Unides).
Jo vull contribuir a tal efemèride amb una proposta: estampar l'articulat de la filla bastarda en un rotlle de paper de vàter (bé, si pot ser, en tots els del món mundial), i eixugar-s'hi el cul en homenatge.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Jo sí que Odio Barcelona (colla de farsants!)

Veig esparverat que una colla de moderniquis —la promo parla de joves escriptors/es talentosos/es— ha perpetrat un llibre que es titOla Odio Barcelona. Deixant de banda que és un llibre guai del paraguai i que vol ser transgressor (com el look Silenci? dels talentosets/etes), m’aventuro a afirmar que és un frau; un frau perquè odien Barcelona des de l’estimació profunda a Barcelona, l’estimen tant que voldrien que no fos —tant— odiosa. I, això, és un putu frau. Modèstia a banda, aquest llibre s’ha de fer des de l’odi visceral i irracional que, per exemple, professa un servidor cap a Barcelona —i no cap a un bon grapat de barcelonins, no se m’ofenguin, com la meva germana i família. Parlar de l’odi des de l’odi és tan aclaparadorament elemental com parlar d’«em falta una cama» des de «m’han amputat una cama», i no des de «tinc dues cames de collons».
Editors, tingueu-ho en compte per a properes aventures i, sobretot, per a propers càstings per fer realitat aquestes aventures.

dilluns, 3 de novembre de 2008

"justícia patètica"

Que tremolin els notaris. Una sola càmera de televisió dóna més i millor fe que qualsevol afortunat que s’ha pogut permetre el luxe d’estudiar unes oposicions a temps complet fins als 30 anys –en el millor dels casos. En posaré dos exemples actuals, i un de vell. Dos exemples actuals i un de vell de com enregistrar un moment patètic per a gaudi de tothom. Un retall d’història, això sí, amb minúscules
Papà Massa (o la realitat és la que és i no la que volem que sigui): que bell és l’efímer autoengany. A les classes de “riureteràpia” –puta collonada per a pobres d’esperit- ja tenen material gràfic de suport per donar l’empenteta a les ànimes càndides rialleres.
Conseller Saura: tu ets el precursor –you’re still the one, man-, el papà Massa és una anècdota si es compara amb el teu moment “tenim 1000 diputats”. Per animar-me jo no tinc el vídeo del Juan Gabriel matant-se després del frenètic ball de sant victo -com sí que té algun amic meu; per animar-me et tinc a tu, Xoan, a tu i el teu rictus facial en aquella meravellosa nit electoral en què vas berenar pastís de xocolata.
El tercer moment, ni me’l crec. Va ser aquest dissabte, bo i dinant, que gairebé m’ofego. Moment charly-bravo Saura, aprenent de Federico “al alba” Trillo, amb walkie, adreçant-se als Mossos d’Esquadra. El cas és que no reia d’aquella frapant imatge-locució, reia del que devien riure els Mossos que l’escoltaven –si és que l’escoltaven, perquè valia la pena. Enllaç: http://www.3cat24.cat/video/786959/altres/TN-migdia-01112008
Minut 2:15

divendres, 24 d’octubre de 2008

Breus (per saturació laboral)

M'importa una merda l'opinió d'artistes americans sobre política (per tant, li fotria el micro pel cul a qualsevol periodista que fotés la pregunta).
Les imatges de vagues d'estudiants em fan vergonya aliena -veure ninyatos/es, que només saben coses de nintendos i pallejar-se, jugant a sindicaleros és per fulminar-los.
Pellicer, "lo" teu és Grecian 2000 o Just for men?

dimecres, 15 d’octubre de 2008

A falta de temps, titulars biliars

L'anunci de Halloween de Port Aventura és una puta merda i odiós.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Una altra Barcelona NO és possible

Com no podia ser d’altra manera, la ciutat de Barcelona acull un congrés internacional. La notícia seria quina convocatòria de fira/fòrum/trobada/congrés/seu internacional/organisme/capitalitat/mundials-europeus esportius de tota mena/Tour etcètera no compta amb una barnacandidatura. El Congrés que ara ens ocupa, el Congrés Mundial de la Naturalesa i que té el mayolià lema “Un món divers i sostenible” no deu donar tanta pasta com el congrés dels mòbils, perquè hi participen altermundistes i tocabongos, entre d’altres, però dóna pedigrí i acosta Barcelona al seu somiat graal ecoflowerpower. Vindran milers de congressistes i seran rebuts per les màximes autoritats del país, que aprofitaran l’avinentesa per vendre la capitalitat mundial del cap i casal pel que fa a guaiisme ecolo. És un congrés tallat pel patró del Fòrum de les Cultures –no dic res-, és a dir, de bla, bla i bla. No dubto que les intencions dels participants siguin molt lloables i benintencionades. Molts tindran moltes coses interessants a dir; uns quants menys aportaran propostes concretes que incorporin una temporalització i un pressupost acurat per dur-les a terme; i ningú, absolutament ningú dels participants, tindrà capacitat executiva per implementar la carta als reis. Faran un manifest -puta paraula- consensuat, criticaran molt la passivitat dels governs i el poder de multinacionals i transnacionals -l’autèntic eix del mal-, s’hauran gastat un colló i part de l’altre en la moguda i para de comptar. Això sí, segur que tindran, a tall de cloenda, el compromís del ZP d’estudiar els mecanismes que possibilitin que bla bla bla. Com deia un molt honorable espanyol de l’any...això no serveix per res!

divendres, 3 d’octubre de 2008

Breus ràdio


Falca publicitària d’una entitat mutualista perpetrada per Francesc Sanuy: llegit a u per hora i arrossegant lletres, encallant-se, com el nen que intenta llegir Teo aprèn a llegir. El pressupost era tan baix que no es podia repetir?
Antonio Franco: m’ofego quan l’escolto, s’embarranca tant, les seves frases són tan agòniques i inacabables que em falta l’alè. Foixeja.
Lluís Foix: en sabrà molt i serà molt intel•ligent –segur, com els altres dos que el precedeixen en aquest post-, però antoniofranqueja i repapieja.
José Antich: l’associo indefectiblement a l’Oswald Cobblepot, el “pingüí”. Fa bo i fabrià el català del president Montilla.
Elisenda Camps: em puja el sucre si per error la sintonitzo. La veu en off dels meus malsons és la seva.
Neus Bonet: n’he sentit a parlar, però no l’he sentit parlar.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

expressió odiosa + recessió = justícia?

Jugar a la borsa és una expressió ingènua, recurrent i, el que és pitjor, correcta (DIEC2). Hi ha gent que juga –jugava- a la borsa com si jugués a fet a amagar, al monopoly, al teto o, encara millor –o no-, a metges i infermeres. Una expressió aparentment innòcua i de happypeoplemenjaflors alimentada per paràsits xupacapitals de les entitats financeres que han enganyat a tort i a dret, pseudooracles borsaris de pa sucat que es feien passar per entesos en la matèria. Com diu en S i M, economista tan criticat pels tocabongos, els economistes no tenen el do de predir el futur. Si algú afirma que pot, desconfieu. Menteix com els ensuma-vins o els programadors culturals i/o artístics. La borsa és un monstre sense cap que funciona al marge de qualsevol regla lògica i és inintel•ligible per a la gran majoria de petits i mitjans inversors, sempre mal assessorats. Però hi ha la gran frase que defineix i reconforta els perdedors, “de tot se n’aprèn”, i espero que aprenguin que no hi ha duros a quatre peles. Després de tot això, alguns, segurament pocs, s’hauran tret la bena dels ulls i reconeixeran Matrix. La resta, els que volen viure en l’engany, tindran el que es mereixen: justícia.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Redacció: vaig anar al teatre.

De tothom és ben sabut que el meu pitjor malson seria que un bon dia, en despertar-me, m'hagués convertit en la Gemma Ruiz, la reportera farandulera. Això de treballar de nits i estar envoltat tot el putu dia d'actors interessantíssims, anar a obres de petit format -puta merda de cosa- o de gran format -puta merda més gran-, assistir a performances de dansa contemporània i òpera -maridatge cultural-, entre d'altres, em fa venir calfreds. Abans em transfiguraria en la trendie de la Ballbé, la pstttttttt super-cool-porto-coses-super-rares-al-bolso.
Somnis transvestits a banda, he pensat en la reportera farandulera perquè vaig anar al teatre. Sí, un cop l'any hi vaig per amor. Ho faig. I ella se n'aprofita, em posa a prova. La resposta a tot plegat és monosil·làbica: Què. Un putu musical -dins la llista negra de perpetracions faranduleres, els musicals s'emporten la palma (Nina!!!). No m'entra al cap això de cantar en situacions inversemblants i que tothom se sàpiga la puta coreografia. Però ep, he de dir que no vaig usar les tirites per subjectar les parpelles perquè la música era trepanant i una pajarraca feia de meuca.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Piromusical

Probablement, la paraula "piromusical" tindrà el dubtós honor de guanyar l'enquesta sobre la paraula més odiosa, quedant fins i tot per davant de "taller", "cosmopolita", o "iniciativa", que té collons.
Avui, Barcelona ens delectarà amb aquest pastitx sense precedents (bé, només si excloem les edicions anteriors dels petards amb música i el Festival del Mil·lenni). Em faig dues preguntes:
  1. Qui disfrutarà més, la Núria Feliu o les Teresines?
  2. Quin grup d'edat en farà més seguiment, els de 3 a 8 anys, o els de 75 a 100?

Excel·lent en Subdesenvolupament

Pocs països tenen l’expedient net com una patena pel que fa a l’assignatura de Desenvolupament. Uns poden ser subdesenvolupats perquè atorguen drets divins per raó de semen, altres per la corrupció generalitzada, per deixar caçar óssos borratxos, pel control governamental dels mitjans de manipulació, per negar la possibilitat de dir la seva als ciutadans, per no tenir sentit de l’humor, etc. Hi ha múltiples factors de subdesenvolupament. L’Estat espanyol –avís per a extraterrestres- també és subdesenvolupat, i ho és, entre d’altres coses, per la seva simbiosi amb la pell de brau, per la seva irrefrenable passió subvencionadora mata-toros. Aquests dies, a tall de curiositat, hem sofert una eliminatòria de tennis que es jugava en una plaça on normalment es maten toros, donant a entendre que no només no se n’avergonyeixen, sinó que, a sobre, en fan pública i internacional ostentació. I els mitjans de desinformació, TV3 inclosa, sumant-se a l’orgasme dels comentaris suats.
La Vanguardia, ahir, feia un ampli reportatge no exempt de tristesa que es titulava “Una afición con menos embestida”, un reportatge amarg en què experts reflexionaven sobre el perquè de la davallada del suport a aquesta pràctica subdesenvolupada. M’ha cridat l’atenció les declaracions de la directora general d’Espectacles de la Junta de Andalucía, alarmada pel descens d’espectadors als mataderos de toros. Deia: “a la Junta no le gusta que desciendan las corridas, porque aportan beneficios económicos por el turismo (...)”. "La directora general asegura que trata de impedir otro tipo de festejos (encierros, toros embolados...) en los que el animal se ve sometido a “sufrimientos innecesarios”. Su departamento destina este año 1,3 millones de euros a subvencionar 21 escuelas taurinas y a rehabilitar plazas".
Em quedo amb això que els encierros i bous embolats fan patir innecessàriament els toros, però les corrides no –és a dir, en aquestes els fan patir necessàriament-, i que hi ha 21 putes escoles de matar toros pagades pels contribuents (sense comptar les altres milionàries subvencions públiques per organitzar aquesta subnormalada i mantenir oberta la paradeta).
Seria demagògic, oi, parlar ara de finançament autonòmic i dels fons de compensació interterritorial? Sí...

divendres, 19 de setembre de 2008

Expressió odiosa III, "pujar a l'examen de conduir", i IV, "por respeto a la lengua catalana, te hablaré en castellano"

Pujar a l’examen de conduir? Això que diuen tants éssers, això que he sentit a dir tant -i que avui he llegit en un diari-, què collons vol dir? Com es fa? Qui va ser el primer a escampar aquest virus letal?
L’expressió merdosa IV, tan escoltada als mitjans públics de la CCRTV i als mitjans privats, i no tan escoltada en privat (face to face), però que també, és...com ho podria dir...una puta-merda, valgui la redundància. Aquest és el meu argument, que crec que és irrefutable, però no amaga certa admiració pel subjecte que emet l'expressió odiosa en tenir uns ous, com a mínim, del tamany d'un putu estruç.

dimarts, 16 de setembre de 2008

Conversió


Hi ha dues expressions que no puc suportar: “els votants sempre tenen raó” i “una imatge val més que mil paraules”. Bé, això era així fins fa ben poc; que els votants sempre tenen raó segueix sent la imbecil·litat més gran que he sentit mai, però el tema de la imatge... això són figues d’un altre paner. I com ho he sabut, això? Doncs veient, com no podia ser d’altra manera, una imatge; una imatge que diu més de mi, que plasma millor la meva cosmovisió, que qualsevol altra cosa. Una imatge que m’ha travessat extàticament i que ha convertit en una farsa la meva existència fins al dia d’avui. Ho puc dir més alt, però no més clar: m’agraden els equips espanyols de qualsevol disciplina esportiva, m’agraden les places de toros, la raça i els divertits capotes, i m’excita la Esperanza Aguirre –per la seva sensualitat, pel que representa i a qui representa. I ho he vist tot juntet.
Sóc un home nou.

dijous, 11 de setembre de 2008

T de...

Torracollons
Tonteria
Tabalots
Tapatroles
Tzerogràcia
Tifa
Taladrus
Torrafaves
Trist
Trauma
Trunyu

diumenge, 7 de setembre de 2008

Doctor, el maridatge m'estressa

Només hi ha una cosa pitjor que la música llatina i el món de la faràndula teatral: l'esnobisme del món del vi i tota la subcultura que hi té relació, com la collonada del maridatge -la versió culinària del festival del mil·lenni. El món és ple de farsants entesos en vi, sofistes que diuen hectòmetres cúbics de mentides sobre el vi. Aquesta és l'autèntica xacra del segle XXI, una pandèmia que afecta polls ressucitats i nous rics, aquells analfabets que consumeixen la cultura als restaurants, aquells que tenen un refrigerador específic pels vins i ni un llibre als prestatges. La Vanguardia és -només- una de les eines que utilitzen aquests pèrfids éssers per propagar el seu dogma de fe, el seu gran engany. En la seva edició del divendres, la quintacolumna periodística per excel·lència va perpetrar un escrit arran d'una entrevista a una tal M.F. L'escrit, que si l'hagués llegit fora de context hauria cregut que anava adreçat a la secció de "preguntes al psiquiatre", reproduïa unes declaracions de la M.F que deien: "evitar el estrés que produce el que te guste el vino blanco y no te atrevas a combinarlo con carne, o el que te guste el tinto y no te atrevas a tomarlo con pescado. En la mesa hay que atrevirse a jugar y a romper con las reglas clásicas (...)".
M.F.: de què collons em parles?

dimecres, 3 de setembre de 2008

Primícia Príncep d'Astúries


Document trobat per la dona de fer feines a la sala de deliberacions del jurat dels Premis Príncep d'Astúries. Es desconeix la identitat del membre del jurat.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Breaking news


Els gremis de caçadors, toreros, l'Associació Darwin a la Foguera i la Conferència Episcopal, la Real Federación Española de organizadores de fiestas y festejos locales, el ple del Congreso de los Diputados, el Senat i la Jefatura del Estado estan d'enhorabona per l'elecció de la Sra. Sarah Palin com a candidata a la vicepresidència dels Estats Units, per la seva aferrissada defensa de valors universals.


Felicitats!

dijous, 28 d’agost de 2008

Fa mal


D'aquesta notícia que apareix avui dia 28 d'agost a El 9, diari esportiu de referència pels de la reserva tribal, la pregunta és: només dos mesos de baixa?

dimecres, 27 d’agost de 2008

tuning corporal i "carlinos"


Últimament, fruit de l'observació indissimulada que bé m'hauria pogut costar un ull de vellut, he detectat dos grups socials que de vagades es confonen i sovint es retroalimenten: la gent que fa petar la xerrada davant els antres de pírcings i tatuatges (A) i la gent que va pel carrer amb bulldogs o "carlinos" (B). Són la mateixa cosa?
  • 8 de cada 10 noies que A i 7 de cada 10 que B són pneumàtiques.

  • 8 de cada 10 nois que A i B tenen hipertròfia muscular.

  • 8 de cada 10 que A i B entenen el català, però no el parlen.

  • 9 de cada 10 que A i B només té pèls al cap (els altres, el 100% dels calbs que A i B, porten un tatuatge o algun bony de titani al crani).

  • 10 de cada 10 que A i B porten menys roba o la porten més arremangada del que seria "normal" segons l'època de l'any.

  • 6 de cada 10 -m'ha estat difícil de rastrejar- exporten el tuning corporal al vehicle.

  • 1 de cada 10 duia el Sàpiens a la mà i els 9 restants el Bodytuningfitness magazine.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Minuts de silenci, reials condolences i d'altres

Vull fer alguns comentaris sobre la mena de protocol que se segueix després de fets luctuosos a l'Estat espanyol, i especialment després d'accidents o atemptats amb un gran nombre de víctimes.
  1. Mitjans de comunicació -o manipulació o desinformació-: un paper vomitiu i execrable. Furguen en el dolor dels afectats, xafardegen, intoxiquen, divaguen.
  2. Els minuts de silenci: és molt personal eh, però en general -vull dir sempre- no aporten absolutament res. És un acte de cara a la galeria, per veure i ser vist. Poca gent els fa en la intimitat i amb sincer record a les víctimes.
  3. La catolicitat indiscriminada dels actes de comiat.
  4. Llaços negres, banderes a mig pal. Per què?
  5. La família reial: SEMPRE té un apartat preferent el dol de la família reial pels seus súbdits, sempre és la notícia dels informatius i quasi sempre hi ha càmeres per enregistrar-ho. Com si fossin divinitats. I callo.

divendres, 1 d’agost de 2008

L'olimpisme és una merda

Com que parlar de l'estiu dels borbons -quan no és estiu, per a aquests- i els seus llepaculs aduladors nàutics està molt gastat, faré alguns comentaris gratuïts sobre les olimpíades i conceptes relacionats com l' esperit olímpic o la família olímpica. L'esperit olímpic i la família olímpica són dues putes-merdes-de-conceptes, només superats pel concepte genèric "olimpisme". Un tinglado perpetrat per quatre aristòcrates, bonvivants i algun falangista que configuren un quadre absolutament contradictori amb els valors que afirmen promoure com l'esforç, l'esperit de superació, etcètera. Aquesta gent criada en bressols daurats perquè els va fotre una lleterada amb pedigrí, que no s'ha hagut d'esforçar el més mínim mai de la vida, i organitzen un circ cada quatre anys per distreure la plebs i fotre's més galons d'un suposat prestigi que només li reconeixen els seus i els ignorants del ramat. Ja s'ho fotran!

dissabte, 19 de juliol de 2008

B vs. Bz

Toc toc
MdlE-Que desean las señolitas?
Bz-Digues-li a la vella que surti.
MdlE-La senyola no les puede atendel.
Bz-Eh, tia què passa, no ens ratllis i mou aquest cul!
B-Está bien, María de la Encarnación, ya las atiendo.
B-Tinc l’entrenador de pilates al gimnàs, què voleu?
Bz-Eh tia, sense presses.
B-Marxeu, ja tinc prou servei domèstic.
Bz-Mira vella, a veure si et girarem la cara, puta!
B-Oh, però qui sou, de quina barriada veniu, com heu passat el control de seguretat?
Bz-Mira tia, li hem fet una mamada al segurata.
B-Valga’m Déu i l’àngel bo.
Bz-Mira tia, crec que pots ser la meva mare.
B-Això és impossible, jo tot just vaig per la vintena i estic intacta.
Bz-Calla puta, si en tens més de cinquanta. Serà cabrona la tia. Mira que te la foto eh! Puta...
B-Però, i com podeu arribar a pensar això?
Bz-Et sona un tal...Kent, tia?
B-Què dius?
Bz-Sí tia, ho pilles o no?
(Continuarà)

divendres, 18 de juliol de 2008

Je suis une merde!


A la vida hi ha tres classes de persones, però només em centraré en dues de les tres classes: les que practiquen l'onanisme davant d'un mirall i les que practiquen l'onanisme mirant la persona que practica l'onanisme davant d'un mirall.
Aquesta foto de la família Glucksmann il·lustra el que de ben segur no sabré explicar; és a dir, mostra un ésser que et mira dient...sóc superior, ets un pobre imbècil i fa 40 anys que em folro explicant batalletes pseudofilosoficosociològiques del maig del 68. I al seu costat l'aprenent embadalit, en aquest cas el seu fill, fruit d'una lleterada d'un Déu, observant des de molt amunt, fumant perquè ara vol dir anar a contracorrent.
Em fa falta llegir el seu llibre? Potser sí, però no ho sabré mai, aquest secret romandrà molt endins, a les entranyes del senyor Roca, o potser ja a l'EDAR de Les Fonts...

divendres, 4 de juliol de 2008

El Periódico vs. La Vanguardia -o qui és més mentider-

Ahir dia 3 de juliol els mitjans de manipulació i desinformació anunciaven les dades d'audiència, etc. Aquella befa típica als partits polítics que TOTS guanyen les eleccions és una merda al costat del que fan els mitjans. Només posaré els exemples d'El Periódico i La Vanguardia, extractes literals de les seves notícies d'ahir. No faré més comentaris.
1.El Periódico:
El Periódico arriba als 825.000 lectors.
El diari, el més llegit de Catalunya i tercer d’Espanya, guanya 37.000 lectors diaris entre octubre i maig.
A Catalunya El Periódico manté el lideratge absolut, amb 748.000 lectors, 33.000 més que en les últimes dades de l’EGM, publicades en el primer trimestre de 2008. El segueix La Vanguardia, que perd 15.000 lectors i en manté 670.000.
L’edició a internet es referma com la més llegida de Catalunya, amb 442.000 lectors (període abril-maig 2008). Després hi ha la pàgina web de La Vanguardia, amb 440.000 lectors.
2.La Vanguardia:
La Vanguardia, más líder en el 2008.
El rotativo del Grupo Godó aumenta la distancia respecto a sus competidores.
La Vanguardia se consolida como el diario lider de ventas en Catalunya y aumenta la distancia respecto a su directo competidor, El Periódico, que suma 158.302 ejemplares en el mismo periodo (enero-mayo 2008). De esta manera, el rotativo del grupo Godó vende 48.705 ejemplares más que el diario del Grupo Zeta. Hace un año las cabeceras estaban a 44.052 ejemplares y ahora esa distancia se ha ampliado en 4.653 a favor de La Vanguardia.
La Vanguardia.es consolida su liderazgo como la web más visitada de los diarios de Catalunya y roza ya los tres millones de usuarios únicos al mes.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Malson!

He passat una mala setmana vivint un malson en què tot era vermell, però en despertar-me m'he adonat que tenia els ulls oberts sobre els ulls oberts, la qual cosa m'ha induit a pensar que potser no dormia, que no era a matrix, i aquell fotut malson era la puta realitat. En qualsevol cas, la vida continua, i com que el seny em desaconsella encabritar-me amb l'imperi, per allò de les depuracions i les llistes negres, em fotré, per exemple, amb un nou programet sorgit del vàter de l'àrea de nous formats o com collons es digui de TV3 que es porta per títol "somiers" i que va de somnis, com el que em creia que tenia. Què puc dir...bé, somiers és..., explica..., els somnis,.. Què collons! Només he vist la promo de mig minut de quan l'estrenaven, però deu ser una puta merda per:
  1. Perquè no suporto que la gent m'expliqui somnis (ni llibres ni pel·lícules).
  2. Perquè fa tuf de Silenci?
  3. Perquè la noia hieràtica que el presenta intenta fer veu evocadora i seduir la càmera, i tanta pretensió fa ràbia.
  4. Perquè tinc la sensació que deu ser com els gotets de gaspatxo d'aperitiu, que passa ràpid i desaparcebut, però fots rots d'all fins l'endemà (aquyí en forma de malsons).

divendres, 27 de juny de 2008

Decret de Nova Planta 2.0

No aprofundiré sobre la moguda instigada per quatre ignorants i mentiders patològics que diuen acudits i tenen paranoies sobre l'estat de la llengua castellana als territoris ocupats com és el meu, Catalunya -per veure problemes del castellà a Catalunya s'ha de ser un autèntic mentider. Però, a part d'aquests quatre arreplegats oportunistes, una legió de particulars -res a dir-hi-, reputats professionals, entitats, partits, societats i empreses s'hi estan sumant. Ara he sentit que Tele 5 també s'hi afegeix i anima la gent a seguir el seu exemple. Agraeixo per endavant la seva transparència i sinceritat per fer-ho públic sense embuts. Jo l'únic que puc fer és prendre nota i actuar conseqüentment, per dignitat.
A totes aquestes persones físiques i jurídiques signants d'aquesta mena d'escrit nostàlgic del decret de Nova Planta, els dic adéu, i fins mai.

dijous, 26 de juny de 2008

L'ocàs

Allò del nacionalisme ocult, aquell que es dóna per fet per la simple raó de tenir l'empara d'un Estat i, per tant, no té necessitat de mostrar-se excessivament, és història. El nacionalisme espanyol campa amb més trempera que mai perquè, als fatxes de tota la vida, s'hi han unit amplis sectors que fins fa poc encara estaven acomplexats pels no tan llunyans excessos nacionalfeixistes. Transcorreguts més de trenta anys de la farsa de la transició, la desmemòria ja és un fet i allò de la semblança entre els espanyols de dretes i d'esquerres és més ver que mai. Un fet aïllat com una competició esportiva en pot ser el detonant, però ja hi havia indicis que la cosa anava per aquí. Ara, a més del nacionalisme desacomplexat dels nostàlgics, hi ha un nacionalisme espanyol amb tints més progres, més populars, més moderns, però que en essència és el mateix; uns i altres beuen de les mateixes fonts imperials. La voracitat uniformitzadora i homogeneïtzadora d'aquesta gent i dels mitjans que controlen comença a ser asfixiant pels qui, com jo mateix, ens sentim una altra cosa. Per fortuna de l'inefable garant de les essències espanyoles als mitjans públics de la reserva catalana, el furibund talibà dels mitjans Ferran, fins i tot "la nostra" i les nostres ràdios públiques i privades propaguen la bonanova amb fruïció i sense escatimar en mitjans. Si a això hi sumem que hi ha una campanya nacional -espanyola, s'entén- que denuncia la dictadura de la llengua catalana als Països Catalans; que hi ha la possibilitat que quatre jutges es passin pel folre i manilles la merda d'Estatut que va referendar el poble de Catalunya; que perdem competitivitat i possibilitats d'afrontar amb garanties la crisi mentre seguim pagant el beure dels demés, etc, etc, etc, sembla que, passats 300 anys, entrem en l'últim estadi de l'ocupació.
PD. Potser demà estic una mica menys deprimit.

divendres, 20 de juny de 2008

Els pilots de la F1 volem un tracte just!

En assemblea al Club Billionaire de Porto Cervo, els pilots de la Fórmula 1 hem decidit anar a la vaga si se'ns continua maltractant d'aquesta manera tan ignominiosa. La nostra lluita, que també és la de tots els assalariats, la de tots els treballadors/es, vol impedir que un reduït nombre de capitosts capitalistes s'emportin els beneficis del nostre treball sense redistribuir-lo.
L'assemblea de pilots també ha definit les accions dels piquets; es constituiran quatre grups de 6 pilots i 8 hostesses, que s'ubicaran en punts estratègics de Montecarlo, Cannes, Sardenya i Els Hamptons. Per al correcte funcionament de les accions s'habilitarà una partida extraordinària del fons de solidaritat "F1 against poverty" per a la instal·lació de haimes. Volem agrair per endavant la comprensió i el suport material de patrocinadors com Tag Heuer, Dom Pérignon, LVMH i Harrods.
Conscients que aquesta lluita concerneix a milions de treballadors arreu del món, els mantindrem informats puntualment.

dijous, 19 de juny de 2008

ONU en caiguda lliure

Avui -i demà, i l'altre, i els segles que vénen- és notícia que l'ONU guardonarà en Saura per, segons ells, fomentar la participació ciutadana en política.
Si tenim en compte que, des de la creació de la prescindible Conselleria de Participació Ciutadana , la participació ciutadana en política no ha fet més que baixar, elecció rere elecció, que el bus de l'Estatut va ser un fracàs estrepitós -d'això en dieu mecanisme innovador gent de l'onu?-, etc, etc, etc, com collons és possible que se'l guardoni? Tan malament està la participació ciutadana al món que guardonen en Saura i els seus fracassos?
El descrèdit de la política, avui dia, és un fet objectivable i el fracàs del procés estatutari també. No veure-ho és tenir un pa de quilo a l'ull. Si avui dia triomfa alguna forma de participació no és la que emana de les institucions, és una altra.
El que em meravella és que algú de la Conselleria de Participació, la feina del qual és cercar possibles premis internacionals als quals optar, va veure la convocatòria i va enviar un dossier de política ficció, un relat fantàstic, dient bla, bla, bla i algun il·luminat de l'ONU s'ho ha empassat sense contrastar la informació. I apa, habemus premi, foto, i shoping per la cinquena avinguda.
Per dignitat, en Saura hauria d'acomiadar el/la responsable de fer-li fer el ridícul a NY i rebutjar educadament la distinció, però això seria tan insòlit com que en Duran i Lleida rebutgés fer-se una foto amb qualsevol persona o cosa.
Tot plegat, una autèntica vergonya.

dimecres, 18 de juny de 2008

Retiro lo ditti, amichi italianini


Sovint, la incontinència verbal fa que ens haguem d'empassar coses. A mi, ara ho veig més clar, els italians varons em cauen molt bé, sobretot els que vénen a la costa a divertir-se. I què dir del Berlusconi, un estadista de la talla de Churchill o de Pujol? Ah, i el tracte exquisit que dispensen als romanesos de les urbanitzacions dels afores de Roma, la gestió dels residus per part de les oenagés, etcètera.
A l'altra banda se situa España -a la foto adjunta s'anomena Sicília- i la seva fúria que avui, més que rugir, miola. Posats a triar:
Carabinieri o Guàrdia Civil? Carabinieri
Gladiador o torero? Gladiador
Espagueti o cocido? Espagueti
Chianti o Rioja? Chianti
Vaticà o Torreciudad? Vaticà
Raffaela Carrá o Laura Valenzuela? Raffaela Carrá
Jaimito o Paco Martinez Soria? Jaimito!
Rossi o Montaigne Lorenzo? Rossi
Roja o Azzurra? Azzurra

dimarts, 17 de juny de 2008

Barcelona ho torna a fer: òpera a la platja

(sense comentaris)

"aquí reciclem" és rebuig

Tractant-se, la de medi ambient, d'una conselleria ecohappyflower, ha fet un anunci molt guai del paraguai que es titola "aquí reciclem". Ara hi ha noves versions amb videos estil "lola coca cola", amb nenes repelents Harriets Putters que fan màgia, etcètera, però l'original és d'una parella amb molta iniciativa ;·) que és superrecicladora perquè vol un món supermillor; i tot això ho fan en un piset molt cucu, amb armaris especifics pels mocadors palestins, els tes i els bongos molt ben integrats, i amb catifes orientals per fer ioga. Tot plegat, amanit amb una musiqueta de Casio molt guai i una lletra que fa nanananananananananana. Ara sí, que seré un reciclador de debò. De debò. Estic superconscienciat.

dilluns, 16 de juny de 2008

Secció filològica: renecs i blasfèmies II

Entrar per la rebotiga (o per la banda de ponent).
Empeltat de conill.
Hippy.
Lamps les ferissen e les cremassen!
Isona! (aquest és meu. Equival, també, a filla de Teresa de Ventdelplà).
Passaràs un dolent quart d'hora!

dijous, 12 de juny de 2008

Els "convers" no volen l'autodeterminació; la nit i el dia els confon

Lo dels "convers" comença a ser greu. Tenen un problema d'identitat que requereix un tractament professional de divan urgent. Llegeixo astorat que els convergents situen el llindar de l'autodeterminació en el 55% de vots favorables, i el patriota del Mas, més radical encara, en el 66%. O sigui, perquè ens entenguem, que ells mateixos (que s'autoanomenen nacionalistes catalans) atribueixen més pes al NO que al SÍ, malgrat apostar -suposo, encara que no hi fotria la mà al foc- pel sí. D'això se'n diu autoodi, síndrome d'Estocolm o, directament, imbecil·litat.
Si volem ser radicalment democràtics, el referèndum s'aprova (o no) amb la meitat més un vot. I punt!

dimarts, 10 de juny de 2008

Que s'acabi d'una puta vegada


En condicions normals, la profunda indiferència que em produeix la selecció espanyola faria que m'importés una merda el que fessin en una competició X, tant com les seleccions de Burundi o Israel. La normalitat, però, destaca per la seva absència en tot allò que fa referència a la "roja". Per tant, senzillament vull que perdin, i que fotin el camp al més aviat possible. I és que quan més tardin a perdre, més durarà la vergonyosa imatge que arrela en l'ignorant imaginari col·lectiu europeu i mundial sobre l'Estat espanyol, al qual formo part administrativament. No puc restar impassible al fet que em posin en el mateix sac que el Manolo el del bombo, l'Aragonés, els tricornis, les mantellines, faralaes, els toreros, la reialesa, el ronxes Camacho, etc. Aquests referents no existeixen en la meva cultura. No hi tinc res a veure. Sóc una altra cosa.

dilluns, 9 de juny de 2008

La reina Motos torna al niu, d'on no hagués hagut desortit mai


He llegit que, a partir d'avui, la reina Motos i els seus obrers hivernaran al niu durant l'estiu. El "fenomen" Hormiguero em té completament intrigat... perquè desconec com aconsegueixen manipular les dades d'audiència. Deu ser un altre dels seus trucs de merda, però reeixit. Dels retalls de programa que he aconseguit suportar, he configurat una visió general -això és poc científic, però és que jo sóc de lletres bàsiques-. És un programa sense cap ni peus, sense to ni so; no fa puta gràcia; la interacció presentador-ninots-convidats és de vergonya aliena; surten dos tios, l'un dels quals és grenyut, que es parteixen el cul de riure escoltant-se i tampoc fan puta gràcia; el presentador fa una secció de comentaris de nens que no fan puta gràcia -això dels nens és una cortina de fum, és evident que les parides són d'ells mateixos, però volen culpar pobres criatures-; la cançó de comiat participativa fa bastanta ràbia -com el to general del programa-, etc. L'únic que em crida l'atenció és la barba panotxa del Motos.
Com que estareu una mesos al niu, reina i obreres, m'agradaria fotre un tap a la punta del cràter del niu per veure si implosiona amb l'acumulació dels gasos que secreteu. Seria el meu primer experiment en pro de la ciència, o seria en pro de la justícia?


divendres, 6 de juny de 2008

Publicitat de merda+ "embafa't de Barcelona"

Per a què un anunci sigui una merda, n'hi ha prou que sigui doblat per un argentí i amb missatges pseudoprofunds. Hi ha, però, uns anuncis que encara em fan més ràbia, i són els pretensiosos, aquells que, quan els deuen estar preparant, pensen que seran trencadors, que se'n parlarà. M'imagino els creatius -¿¿??- en una taula venent la moto als executius d'una empresa amb propostes de merda, dient que els deixin fer, que ells són els entesos. I els executius, ignorants com el rei de conte que es passejava en pilotes per no creure's idiota, es deixen entabanar. I sí, senyors, jo en parlaré, heu guanyat, però em quedaré tranquil. Sort que no em llegeix ni Déu. La merda d'anunci del refresc de cola per excel·lència és, per mi, un bon exemple d'anunci-puta-merda-pretensiós. Què és aquesta puta merda d'anunci amb nom de folclòrica? Fa tres setmanes que m'he passat a la meccacola, collons!
Canviant de tema: Visc-a-Barcelona. El guaiisme de Barcelona ho contamina tot, fins i tot la publicitat. És horrorós, m'imagino la Mayol i l'Hereu a la sala de visionatge d'anuncis de merda de l'ajuntament i algun publicista amb carnet delectant-se amb la proposta. Estic agafant una aversió a Barcelona... una ciutat que té tots els festivals, que es presenta voluntària a totes les mogudes, que vol ser pionera en tot. Proposo un nou eslògan: EMBAFA'T DE BARCELONA!

dilluns, 2 de juny de 2008

Resposta a la recessió: les Olimpíades, pels bons

Acabo de llegir l'espatarrant rècord mundial dels 100m llisos d'un corredor jamaicà, un tal Bolt. Això m'ha fet pensar, curiosament, en la recessió econòmica que estem patint. Jo mateix, després del rampell de lucidesa, he hagut de replegar-me mentalment per tal de donar coherència a aquesta associació d'idees, i finalment l'he trobada: tenint en compte que les olimpíades dels collons ens deuen costar una fortuna, als contribuents-gilipolles, per què ens hem de gastar calers amb gent que no té ni la més remota possibilitat de no fer el ridícul?
Tenint en compte que, en només 100m, el corredor espanyol arribarà quan sonin els últims acords del reggaehimne jamaicà a l'entrega de medalles, li hem de pagar el viatge a ell, el preparador, i vés a saber quants més? És que és de sentit comú! I com els i les velocistes, els saltadors, els i les de javelina, disc, pes, martell, esgrima, dacatló, nedadors, pim-pom, lluita lliure, aixecament de pes, bàdminton, tir amb arc, etc, etc, etc. La de diners que podríem destinar a altres coses! O és que ens sobren tant que ens podem permetre el luxe de llençar-los?

divendres, 30 de maig de 2008

Carta a Mitrofan

Estimat Mitrofan,
siguis on siguis, amic de la Volgoda, vilment assassinat amb traïdoria i embriaguesa induïda, espero que puguis llegir aquesta carta. Abans no t'emprenyis veient la foto que t'envio, deixa'm que t'ho expliqui. Sí, Mitrofan, és ell, és el darrer personatge que van veure els teus ulls (segurament, per desgràcia teva, el devies veure per duplicat per culpa del vodka amb mel que et van donar). Que no et confongui la fotografia; no es tracta ni del quart pas del Chiki Chiki, el robocop, ni el moment del tret de sortida d'una cursa: es tracta de l'instant precís en què el personatge es fotia de cap en un acte ple d'aduladors i vassalls. Però no pateixis, ja sé que no vols mal a ningú, tu no ets així. Sàpigues que avui ja tallava cintes a alguna banda del seu reialme i no ha passat res greu.
Bé, jove amic plantígrad, salut i república!
Vironer

dimarts, 27 de maig de 2008

Planeta trampós

No penso llegir l'últim llibre del Zafón. No tinc res contra aquest escriptor i no sóc un d'aquests fantasmes que només afirma llegir assaig hongarès, poesia àrab, o autors que surten al Silenci? -que no coneix la seva mare ni, encara menys, els modernillos desvergonyits que diuen haver-los llegit-.
No penso llegir l'últim llibre del Zafón perquè la seva editorial s'ha cagat diarreicament damunt la meva llengua, i la meva única resposta com a consumidor lliure és no consumir aquest producte. Per què surt l'edició en català un mes després de l'edició castellana? M'he de creure que el retard de la traducció és degut als terminis tan apretats, tenint en compte que la gestació de l'obra és d'uns 7 anys? M'he de creure que no hi ha una intencionalitat clara, tenint en compte els mitjans il·limitats que tenen aquesta gent?
La meva decisió no és la correcta, segur. Algú em pot dir que ens hauriem de llançar a comprar-lo, deu unitats del llibre par cap , i demostrar que se n'han venut 15 vegades més que de l'edició en castellà. Potser sí, però és que no vull que ni un duro més de la meva butxaca vagi a parar a les butxaques d'aquests capitosts que desprecien de mala manera el català i fan trampes barroeres i desprecien alegrement els lectors en català. Perquè, no ens enganyem, aquest no és un llibre qualsevol; és un llibre llargament esperat per desenes de milers de lectors, allò que es diu una bomba editorial. Moltíssima gent, n'estic segur, ja l'ha llegit en castellà perquè l'esperava amb tanta il·lusió que no ha tingut la paciència d'esperar l'edició en el subdialecte castellà anomenat català. I els números parlaran per sí mateixos, n'estic convençut.
I, mentrestant, els mitjans públics de la CCRTV vinga a fer propaganda, també els mitjans privats de Catalunya, li fem un San Jorge a mida, etc, etc. I ara, quan surti l'edició en català, vinga a xupar pantalla, com si fos la novetat de l'any. I les institucions seguiran subvencionant i engreixant aquests monstres editorials que temen -perquè els tenen agafats pels collons o pels conys- i veneren -perquè són acrítics, dèbils i mesells- alhora. Som així, un país que es deixa trepitjar i després agraeix la disculpa, un país maltractat que no reconeix el seu agressor, i molt menys el denuncia. Un país sense orgull amb una indústria cultural que pateix d'autoodi i d'una espanyolitis severa, amb alguna honrosa excepció.
Amb mi no hi compteu.

dilluns, 26 de maig de 2008

F1 orgàsmica: jo també la vull veure

Ahir vaig veure la Fórmula 1.
Sempre he defensat que, facis el que facis, hi has de posar bona voluntat i bona predisposició. Està molt bé que algú, posem per exemple algú que es dedica a retransmetre la puta F1, ho faci amb passió. Ara bé, ahir, d'allò que veien els meus ulls a allò que sentien les meves orelles hi havia una distància abismal, la qual cosa em va fer pensar: estem veient el mateix en Francesc Latorre i un servidor? Hi ha alguna versió de Fórmula X simultània que no sintonitzo i que interferia el so de la tediosa cursa que estava veient? Alguna cosa m'amagueu, ara sé per què el mític Rosés va plegar cremat com una estufa. Ja n'hi ha prou, vull la veritat! Amb la TDT ho sintonitzaria?

divendres, 23 de maig de 2008

Pregunta típica de merda

(ets un/a esportista i has superat una malaltia més o menys greu)
Periodista: aquest ha estat el partit més difícil de la teva vida?
Resposta si els esportistes fossin sincers i/o no fossin estúpids: a tu què et sembla, fill de puta?

Fusió: una puta merda cosmopolita

M'explico: hi ha una moda d'aquestes supermegaguai cosmopolita xava que consisteix a fer barreges tremendes fent-ho passar eufemísticament per fusió d'estils, mestisatge, i vés a saber quantes imbecil·litats més. Flamenc amb pianistes, òpera amb flamenc, un freak de dansa contemporània convulsionant per algun escenari amb un gaiter tocant la gaita, rock amb filharmòniques, etc, etc. Aquesta collonada del festival del Mil·lenni n'és un bon exemple: sempre s'omple de pseudointel·lectualots que ho aplaudeixen, mitjans pseudoprogres que hi donen cobertura, la Gemma plasta de TV3 dient el que no es pot dir, i vinga, anem engreixant una altra moguda per acontentar els pobres d'esperit àvids de ser vistos i les butxaques de programadors llestos que han detectat aquesta tara d'alguns.
Sóc l'únic del planeta que pensa que això és així?

dimarts, 6 de maig de 2008

noalaguerra 2.0: free sahara

Els actors l'han tornat a fer -el ridícul. Han fet un manifest, maleïda paraula buida, instant el govern espanyol a fer alguna puta cosa. Ara resulta que amb el noalaguerrisme no en van tenir prou i s'han proposat assenyalar el poble saharaui perquè vegi frustrats els seus anhels de pau i llibertat per sempre. Bardem i els seus llepaculs, defensors de vés a saber què, l'han emprès ara contra el regne alauita i la seva política repressora i repressiva contra el poble saharauí. Sobta aquest fet, sobretot venint del màxim exponent del ciutadàdelmónisme i del cosmopolitisme. Volen traçar una nova frontera i jo els hi dic... benvinguts al club, faràndula!Faran el mateix amb Ceuta i Melilla, espanyolíssims enclavaments al continent africà? Però, com tot el que fan aquesta gent, tot el que no sigui memoritzar i vomitar textos escrits per altres, serà un fracàs i servira per banalitzar un problema real. I un servidor es pregunta...per què el Sàhara? Per què no Nagorno-karabakh? Abkhacia? La banya d'Àfrica? Catalunya? Demagògies a banda -és cert que no es pot resoldre tot alhora i has de prioritzar-, l'ocurrència de la faràndula d'autoinvestir-se com a salvadors del poble saharauí em sona a gauche caviar amb mala consciència, com les reines de les dictadures monàrquiques que es dediquen als actes humanitaris. Si tenen tant d'èxit com amb el poble iraquià, que es calcin els saharauís.

dimarts, 29 d’abril de 2008

Nacionalfanatisme

Aquest post ve motivat per un llençollot penjat en un pont dels afores de Terrassa que deia: "Alonso, Terrassa está contigo". La moda quilla de penjar llençols als ponts per anunciar boas o Yessi te amo, ara ha contagiat el món esportiu quillo, el de l'Alonso, el Lorenzo, el torete Nadal o la roja. És un món en què l'esport és el de menys, del que es tracta és d'aprofitar un determinat fenomen per treure's la puta careta i pintar-se la cara i desempolsegar les estanqueres dels calaixos.
Una prova: Gran Premi d'EspaÑa al Circuit de Catalunya (algú hi veu un oxímoron?): l'Alonso es queda tirat a mitja cursa. Resultat: les grades es comencen a buidar a mitja cursa, rojigualdas escorrent-se per les llàgrimes dels fanàtics, dol dels comentaristes que van baixar el to de tal manera que s'havia de pujar el volum del televisor. Això no té res a veure amb l'esport. M'agradaria veure les audiències, però m'hi jugo un colló que van caure en picat.
Una altra prova: El tennis havia passat desaparcebut una anys fins la irrupció del Nadal, un espanyol de pedra picada de les Balears. Televisió Espanyola en fa un seguiment exhaustiu arreu, ara veiem només els partits del Nadal (i els primers plans dels braus de les seves esportives). La resta de tennistes, que els bombin. Una cosa semblant passava amb la Vicario. Grades amb gent pintada, banderes amb braus, etc. Si el Nadal perd les semifinals, l'endemà ens quedem sense veure la final, perquè clar, s'acaba el Nadal, s'acaba el tennis. No falla.
Què dir del tio més odiós i insuportable del món, el Jorge Montaigne Lorenzo? Què dir de l'espectacle que fomenta la televisió espanyola per enfrontar-lo al Pedrosa? Aquí es veu perfectament el que intento explicar, això que l'esport és el de menys. En Pedrosa és un tio discret que fa curses de motos i es limita a parlar d'això. Clar, amics, això no ven. Les audiències eren correctes, però no hi havia prou rojigualdas als circuits, i TVE agafa un espanyol de pro que fins i tot renega de la seva llengua, en Lorenzo, i el foten a desbarrar i a buscar raons i a donar la nota patèticament. També hi foten el Borbó de torn per acabar-ho d'embolicar espanyolitzadorament. Resultat: les motos líders d'audiència, gran rivalitat, passió espanyola a les grades, i embolica que fa fort.
Lo de la roja és més cañí i cutre perquè són molt dolents, són patèticament perdedors. Però a cada competició internacional, d'aquestes que duren 1 mes, estem 10 dies (els que tarden a follar-se'ls) empatxats d'espanyolisme hardcore, de mareas rojas, d'anuncis rojos, etc. Un cop liquidats, la competició desapareix, la cobertura mediàtica cau en picat i als que ens agrada l'esport ens hem de fotre.
Algú havia dit que els espanyols no són nacionalistes? El que estem veient és un canvi de paradigma. Allò que s'havia teoritzat com a nacionalisme ocult, aquell que no s'exterioritza perquè es dóna per fet, perquè ho impregna tot, ara, amics, està començant a sortir de l'armari.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Propostes per a aventurers

Aquí va alguna proposta per als amants del risc, aquesta subespècie de gent ociosa que es dediquen a fer coses inútils per tenir la quota de pantalla que creuen merèixer. Algú ha dit Marichalar o Bultó?

  • Lligar-se centenars de globus plens heli i emprendre el vol. Possible ubicació: Brasil
  • Fer una ruta amb moto aquàtica per la costa. Possible ubicació: Somàlia
  • Tirar-se en paracaigudes. Possible ubicació: espai aeri de la Casa Blanca, Washington DC
  • Travessia amb skate board. Possible ubicació: Sadr City

dijous, 24 d’abril de 2008

Ets molt gran, tio


Si et multa un urbanu per anar gat, contra direcció, i per posar en perill els vianants amb una merda de bici llogada, què faries?

  • amagar-te amb les persianes baixades.


  • anar-te a confessar.


  • beure més.


  • fer-te un complet a corporación dermoestética.


  • fer-te fotos lluint les multes a l'estil "tinc una bona mà" i sortir als mijans.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Endevinalla

  • No surt al Silenci?
  • Agrada al Boadella, al Dragó i al Llosa, al Serrat i al Sabina.
  • Entusiasma als Borbons.
  • Té secció fixa a El País, El Mundo, ABC i La Razón.
  • Té secció no fixa a La Vanguardia i El Periódico, però la té.
  • És prohibit als països civilitzats.

dijous, 17 d’abril de 2008

Una imatge val més que mil paraules...


Qui veu 7 alcaldes de municipis propers a l'aeroport queixant-se pel soroll? Piu piu piu

Qui veu 7 alcaldes fotent el putu ridícul? Jo! Jo!
Jo! Jo!
Jo! Jo!

dimecres, 16 d’abril de 2008

Catalunya Ràdio o Rac 1?

Fa temps que escolto Rac 1 en comptes de Catalunya Ràdio perquè m’aporta menys dosis de somnolència i de dejà vu-dejà ecouté, tot i que no m'agrada la seva Vanguarditis (no ho llegiria, però foteu una edició en català, si us plau!).
Basté-Bassas: el missatge ve a ser el mateix, entre d’altres coses perquè els contertulians sofistes són els mateixos, però em quedo amb el primer perquè m’aporta certa renovació. Ara bé, amic Basté, no tot són flors i violes, em poses nerviós quan entrevistes polítics i persones rellevants com si fossin un futbolista qualsevol i els hi fas mitja dotzena de preguntes després de l’última pregunta; quan insultes el vicepresident del teu país en antena i, sobretot, quan talles la Noemí del Corte Inglés.
Pou-Soler: Pou, per eliminació: no em puc escoltar un programa d’esports que es digui “Els millors anys de la nostra vida”. Cometo un error?
Barça: Entre l’anarquia farro-futbolística del Pou i Cia, i el califat del Puyal (el “flequic directe”, “servei de quic”, “ursai”, “bimba”), em quedo amb el Pou.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Ferms!


La damisel·la Chacón, l'etern somriure, la tieta, embarassadíssima i estilosa musa sociata, ha esdevingut la nova ministra de la guerra. L'acte davant l'exèrcit de la senyora ministra ha estat una simbiosi, un ying i un yang acoblant-se extàticament configurant un oxímoron d'una bellesa sublim. Nerviosa, veu tremolosa i entretallada, mirada perduda, ha viscut els instants més emotius de la seva vida, amb desenes d'uniformats disposats a ser comandats per ella. Quasi talla en el seu emotiu discurs de visques al rei, a españa i a l'exèrcit -pell de gallina- al de la trompeta que li faltava un "pip" isolat, però no s'ha notat. Astarte, deessa fenícia de la guerra i la fertilitat, torna a la vida.

divendres, 11 d’abril de 2008

Expressions odioses II: "no sóc pessimista, sóc realista"

Després de l'abús de la paraula "fliosofar" per part de pseudointelectualots i d'altres especímens de mocador palestí, m'aturo en una expressió que, com diuen els veïns de l'imperiet de ponent, le va a la zaga: no sóc pessimista, sóc realista.
Es tracta, sens dubte, d'una expressió odiosa perquè qui la perpetra es pensa que acaba de dir una cosa rellevant, profunda. Per a una gran multitud, la noble paraula "pessimista" no existeix per sí sola quan va referida al seu caràcter o estat d'ànim. Quan el seu cervellet processa "pessimista", immediatament la seva neurona s'enrampa i fa emetre automàticament per la boca que no, que en realitat, el que és, és "realista". Per ell/a és un acte reflex i buit de contingut, perquè la va aprendre un bon dia d'ESO i amb els anys la interioritza i la somatitza. Sovint, després de dir-ho, es queden en silenci (maleïda paraula tendenciosa!!!!!) esperant veure la reacció d'admiració del seu interlocutor i se senten realitzats, cofois.

dijous, 10 d’abril de 2008

Nepal: namasté

El Nepal ens acaba de donar una lliçó de democràcia i els diferents sectors s'han posat d'acord per fotre una bona botifarra a la monarquia.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Sobre curses de braus: colla de sanguinaris de merda!

Una de les coses que m'indignen més profundament, fins al moll de l'os, són les curses de braus, les maleïdes corrides de toros. Em pregunto com és possible que, primer, a l'Europa dels 12, i ara dels 25 (segle XXI), es doni cobertura a una pràctica tan salvatge i prehistòrica com aquesta, abocant recursos públics a perpetuar-ho.
M'ha arribat una crònica del diari no nacionalista i defensor dels animals El País que m'ha fet vomitar. Reprodueixo alguns passatges de l'article titulat "Miau miau": "A primera vista, parecían toros por su pelaje, sus patas largas y sus pitoncitos sospechosos de fraude, pero, en realidad, eran gatos. En lugar de berrear, maullaban. Miau, miau, se quejaban, mientras miraban con carita de pena, y el público se enternecía ante escena tan entrañable. En lugar de respeto, producían lástima. Si lo hubieran permitido, algunos espectadores hubieran bajado al ruedo para acariciarlos y hacerse una foto con ellos (...)La verdad es que estos gatos producían sonrojo y vergüenza porque no sirven para un espectáculo que, al margen de modernidades, está basado en la emoción que se desprende del enfrentamiento entre un animal poderoso, fiero y noble y un torero heroico y artista."
Quina mena d'ésser menyspreable pot escriure aquesta puta merda? És que a sobre d'aguantar que et martiritzi un paio disfressat davant d'energúmens àvids de sang t'hi has de posar bé? Au va!

divendres, 4 d’abril de 2008

La vida d'Antonio Lobato corre perill

Accidentalment he vist la crònica des de Bahrein d'en Lobato i m'ha xocat el to de veu de perfil baix i la mirada perduda del presentador-fan. Crec que comença a no tenir estímuls per continuar endavant, està deprimit, està desubicat, perdut. Els motius:
  1. El seu heroi vagareja per la quarta filera o més endarrere.
  2. L'any que ve es queda sense "xiringuito" i el seu fan li fotrà les banyes amb algun graciós de la sexta.
  3. Ja no té preferència davant altres periodistes que abans feien cua (cosa que l'enorgullia molt). Ara bé, ara pugna per les escorrialles amb un nou competidor-fan, el Latorre de TV3.
  4. En Hamilton guanya el seu ídol i li treu segons per volta.
  5. Max Mosley té més protagonisme que l'admirat.
  6. El protagonista dels seus pòsters, que per més inri s'ha casat, ja no li riu les gràcies.

dilluns, 31 de març de 2008

Inútils i futbol i 1 pesat

El món del futbol es regeix per unes normes que no tenen equivalent en cap altra professió, excepte, en alguns casos, en la política i la gestió pública: situar gent inútil en llocs de responsabilitat sense experiència. No tens experiència? No saps on caure mort? Ets un zero a l'esquerra? Si la resposta a tot això és que sí, pots tenir un lloc en alguna banqueta o llotja de primera divisió o federació. Heus ací alguns exemples: Pedrag "llefiscós" Mijatovic, Charly "hiperactiu" Rexach, Miguel "cementos porland" Chendo, Ronald "la cintura" Koeman, Julen "desmai" Lopetegi, Jose Mari "lapassoenrere" Bakero, Txiki "flor al cul" Begiristain, Hrsito "embaucadorov" Stòichkov, Hugo "saltapic" Sánchez.
No ve al cas, però el Jorge "Montaigne" Lorenzo és el tio més insuportable de la puta capa de la terra. Apa, ja m'he quedat tranquil. Quin plom de ninyato!

diumenge, 30 de març de 2008

Coses que fan ràbia

Coses que em va tocar patir en un restaurantot-merendero:

  1. Les interaccions entre taules en els restaurantots o baretos. Quan a una puta taula brinden, alguna colla de subnormals d'una altra taula també ho fa dirigint-s'hi.
  2. Quan a una puta taula canten el patriòtic "cumpleaños feliz", immediatament també ho canten altres taules creant-se un clima superenrotllat que em fa vomitar. Si algú d'una taula s'aixeca per anar a felicitar a l'homenatjat de l'altra taula -SEMPRE és un quillo bavós que va a una taula de quilles- n'hi ha per lapidar-lo.
  3. Els imbècils que als restaurantots o baretos fan aquella imbecilada també tant del país del "Camarero, camarero, una de... Una de qué?..." A sobre es pensen que fan puta gràcia.
  4. La gent que crida i els que diuen coses ben altes pensant-se que interessen a algú o que són molt gracioses.

divendres, 28 de març de 2008

Varis Barça


Llegeixo al diari esportiu de referència, El 9 Esportiu, vàries coses inquietants i/o indignants:

  1. Roberto de Assís amenaça d’utilitzar l’article 17: mira, no en tinc ni puta idea de què diu el susdit article, però si vol dir que al teu germà li fotran una patada al cul, més que una amenaça, és una benedicció. Ah, per cert, Roberto, fots una fila tremebunda.
  2. Motta: “L’estan matant” (a Ronaldinho). Motta, tu si que ets un matat!
  3. Rexach presenta la seva autobiografia “Rexach, ara parlo jo”. Rexach, he tingut la sort, per edat, de no veure’t jugar. Diuen que eres bo, però un dropo de nassos i un autèntic fantasma. Però jo t’admiro, t’admiro perquè a part dels anys que vas fer veure que jugaves, has estat vivint del Barça durant les tres dècades següents com un campió. Has passejat per països fent-te passar per caçatalents i em sembla que el Dragan Ciric és la teva obra mestra; has fet veure que eres segon entrenador; t’han arribat a fotre d’entrenador del primer equip amb un balanç terrible; has entrenat altres equips de països forans que ara et neguen el visat; has estat assessor, etc, etc. Qui es pot permetre el luxe d’estar dècades en nòmina d’una organització sense aportar res? Jo ho responc, només el putu rei: Carles Rexach. T’admiro Charly!

dijous, 27 de març de 2008

Dia del teatre?

Resulta que algun il·luminat va decidir embrutar un bell dia de primavera, el dia d'avui, perpetrant l'invent del dia del teatre. Sóc conscient que tots els dies de l'any tenen alguna merda de motiu que no treu cap a res i que és una collonada colossal per omplir diariots, tertuliotes i nodots, però... el dia del teatre? He de suportar, ni que sigui un dia, veure el faranduler de torn amb ínfules d'intel·lectualitat llegint un manifestot dolent -perquè se'l deuen escriure ells- reclamant ves a saber què? On és el defensor de l'espectador que no em protegeix del Toni Albà-reivindicatiu mentre dino? On és el psiquiatre de guàrdia que no em guareix dels mals esperits del senyorets-gauche-caviar-no-a-la-guerra? Ho he de dir perquè em cou: per què una colla de farsants que té la virtut de memoritzar i vomitar textos com lloros parlen com si fossin la puta reencarnació del Michel de Montaigne?

dilluns, 17 de març de 2008

No, collons, que no me'n vaig de vacances!

És que sempre he d'acabar així de groller tu, avui en dia si no fots el camp quan tens a partir de tres hores lliures ets una cosa rara, un pobre ésser. El nouriquisme, que afecta cada vegada més gent, arriba a l'extrem ridícul de demanar explicacions del per què decideixes quedar-te a casa: és per la feina? tens alguna celebració familiar? no quedaven vols? què et passa? Mireu, el que passa és que és possible que algú decideixi no fer el que fa la immensa majoria de gent, no fer cues, no anar a llocs massificats, etc. Tampoc he de fugir de res, afortunadament la vida a casa meva i a la meva ciutat no és pitjor que un cap de setmana a la carretera o fent cua en algun restaurant-xiringuito, no tinc cap necessitat de marxar quan només tinc 3 o 4 dies de festa; ah, i no he de demostrar res a ningú.

dissabte, 15 de març de 2008

Expressions odioses (I): Filosofar

De tant en tant, amb massa freqüència, sento algú que diu l'expressió... hem estat filosofant, o vaig filosofar, o similars. Tota la vida se m'ha remogut l'estómac quan he sentit això, filosofar, filosofar, filosofar. A veure si queda clar: per començar, filosofen els filòsofs! En segon lloc, què vol dir? Tenir converses pseudoprofundes amb pseudointel·lectualots de merda? He assistit, alguna vegada, a alguna trobada que després algú ha titllat de filosofada; per tant, he pogut analitzar què és filosofar per alguns dels que van compartir temps i espai amb mi. Doncs bé, per ells, filosofar, és perpetrar comentaris de vergonya aliena sobre temes aparentment profunds. Jo sóc conscient de les meves limitacions i no filosofo, opino modestament sobre algunes qüestions, conscient que sovint desbarro. No m'intento posar al nivell de grans persones que han fet del pensar sobre grans qüestions (o no) la seva professió pel bé i gaudi de la humanitat. Sovint em ve la imatge d'algú, amb aquell mocadorot palestí, agafant una tassa de te amb les dues mans i no per la nansa, assegut a la cadira amb les cames creuades sota el cul (encara que admet altres variants nocives per l'esquena), assentint amb el cap les parides d'algun interlocutor, fent glopets, dient parides sobre l'amor o sobre qualsevol cosa que el supera intel·lectualment... Segur que després van als cinemes Verdi i a algun Libanès a sopar i el dia 9 debien votar eco-pijo-guai. Ja maduraran.

divendres, 14 de març de 2008

Silenci? Tant de bo...

Sempre m'han fet ràbia els modernos. De vegades, fent anar el comandament, topo accidentalment amp el programet "silenci" i, una de dos, o sóc imbècil, o sóc un reaccionari, perquè no entenc res. Llegeixo, però no en tinc ni puta idea dels autors que hi apareixen o que memoritzen els entrevistats per fotre's una pseudomedalla guai. Amb la música passa el mateix, d'on coi surten aquests grups? Els coneix la seva mare? Se'ls inventen? Al Flaixbac no els he escoltat, us ho asseguro. Llavors em surten tots els convidats que coneixen fotògrafs super-mega-guais, dissenyadors alternatius, grafiteros súper cool i un colló més de coses inútils. Sovint porten coses al bolso o a la mariconera que són de vergonya aliena. És normal això? Es veu de tres hores lluny que els convidats van alliçonats. Si m'hi convidessin hauria de fer recerca per fer veure que sóc un d'ells i memoritzar coses inútils per ser un més del ramat aborregat de modernos. Coneixeria i detectaria cool hunters, recitaria de memòria els artistes convidats del FIB, FUB, Sónar, sabria les tendències per la tardor del 2014, coneixeria fotògrafs més enllà del que em fa les fotos pels carnet, em fotria unes ulleres de merda i un serrell llepat que em tapés el front, un polo tres talles petit dels anys seixanta, etc... És a dir, seria el que es proposen combatre, seria un més del ramat.

Secció filològica: renecs i blasfèmies (I)

Em cago en la puta mare que et va cagar!
Ser un tifa.
Donar farratge al conill.
Entrar per la banda de ponent.

dijous, 13 de març de 2008

Coses idiotes de futbolistes

Sovint em pregunto si per ser futbolista professional s'ha de ser d'una determinada i estúpida manera. Em pregunto:
  • Per què es queixen iradament quan els xiulen un fora de joc tot i no arribar a la pilota ni amb un Fórmula Hamilton?
  • Per què es queixen quan xuten de forma vergonyosa o fallen estrepitosament una jugada, que prèviament havia estat anulada però que ells no se n'havien adonat? És que haurien xutat millor?
  • Per què quan fallen un penal o xuten una falta a cinquena graderia miren la gespa per si hi ha un forat?
  • Per què parlen amb els arbitres si aquests mai no canvien la decisió? Per què no els afusella l'entrenador quan els expulsen per parlar massa?
  • Quan acaba el partit, per què collons es queixen de l'arbitratge a l'arbitre? Què aspiren a aconseguir? Algú ha aconseguit mai alguna cosa després del partit?
  • Per què somriuen quan els expulsen?
  • Per què fan unes rodes de premsa patètiques? Per què hi ha rodes de premsa?
  • Per què no diuen res interessant?

dimecres, 12 de març de 2008

Nous pecats?

Llegeixo garratibat que algun ociós -per ser tou- del Vaticà vol elevar a la sagrada categoria de pecat algunes coses com... investigar, ser lliure, ser ric, etc. Ah, i que hem perdut el sentiment de culpa i que no ens confessem. En general aquesta gent em parlen en suahili, no sé de què collons em parlen.

Ja que tothom pot dir el que li roti, barra lliure, jo proposo nous i sensats pecats:

  1. Anar vestit amb sotana si és que no es té una severa inflamació de testicles.
  2. Il Divo.
  3. Veure un conegut o amic o pare amb la Gisele Bundchen i no desitjar posseir-la bavejant com un gos del Pavlov.
  4. No manipular cèl·lules mare, filla, etc.
  5. Lord of the Dance
  6. Anar al Vaticà i no blasfemar.

Catalunya optimista? Catalunya sociata!

Dels resultats de les eleccions espanyoles em venen al cap un parell o més de coses:
  1. Que aquella parida de ... "els electors no s'equivoquen mai", com volent dir que qui treu la majoria és perquè és el millor i punt, és una burrada de l'alçada d'un campanar. La gent no només s'equivoca, sinó que de vegades sembla imbècil. Ho dic per la inutilitat del vot útil, acrític, ignorant i predemocràtic. Visc en un país on la cultura democràtica només es veu en llibres de teoria política anglosaxona. Nota: mireu els resultats sociates a la ruta del bacallà del caos de la RENFE: milloren arreu. Sabeu què us dic amics d'aquestes contrades? Que us ho mereixeu!
  2. Els independentistes som caïnites i, també, imbècils. Recolzem pseudopartits minoritaris, ens fotem punyalades, demanem l'abstenció, alguns voten sociata, alguns voten unionista, i pocs voten l'únic partit seriós que ens pot portar a la llibertat, errors estratègics i d'ego a banda: ERC.
  3. CiU és, després dels sociates, el que més s'assembla a una secta, on la massa venera acríticament els líders i van a votar amb els ulls en blanc i els braços formant un angle de noranta graus amb el cos. ERC, preneu-ne nota!
  4. Després de la patacada sense pal·liatius de l'independentisme, l'únic que em reconforta és veure els ecopijos-happy-flower-no-a-la-guerra fent el ridícul en directe. Si sapigués fotre un link aquí mateix del youtube amb les imatges d'en Saura i l'Herrera lel posaria ara mateix. Aquesta gent són un frau, treuen més vots a Pedralbes que a Sant Adrià! Aneu a fumar gespa!