dimarts, 29 d’abril de 2008

Nacionalfanatisme

Aquest post ve motivat per un llençollot penjat en un pont dels afores de Terrassa que deia: "Alonso, Terrassa está contigo". La moda quilla de penjar llençols als ponts per anunciar boas o Yessi te amo, ara ha contagiat el món esportiu quillo, el de l'Alonso, el Lorenzo, el torete Nadal o la roja. És un món en què l'esport és el de menys, del que es tracta és d'aprofitar un determinat fenomen per treure's la puta careta i pintar-se la cara i desempolsegar les estanqueres dels calaixos.
Una prova: Gran Premi d'EspaÑa al Circuit de Catalunya (algú hi veu un oxímoron?): l'Alonso es queda tirat a mitja cursa. Resultat: les grades es comencen a buidar a mitja cursa, rojigualdas escorrent-se per les llàgrimes dels fanàtics, dol dels comentaristes que van baixar el to de tal manera que s'havia de pujar el volum del televisor. Això no té res a veure amb l'esport. M'agradaria veure les audiències, però m'hi jugo un colló que van caure en picat.
Una altra prova: El tennis havia passat desaparcebut una anys fins la irrupció del Nadal, un espanyol de pedra picada de les Balears. Televisió Espanyola en fa un seguiment exhaustiu arreu, ara veiem només els partits del Nadal (i els primers plans dels braus de les seves esportives). La resta de tennistes, que els bombin. Una cosa semblant passava amb la Vicario. Grades amb gent pintada, banderes amb braus, etc. Si el Nadal perd les semifinals, l'endemà ens quedem sense veure la final, perquè clar, s'acaba el Nadal, s'acaba el tennis. No falla.
Què dir del tio més odiós i insuportable del món, el Jorge Montaigne Lorenzo? Què dir de l'espectacle que fomenta la televisió espanyola per enfrontar-lo al Pedrosa? Aquí es veu perfectament el que intento explicar, això que l'esport és el de menys. En Pedrosa és un tio discret que fa curses de motos i es limita a parlar d'això. Clar, amics, això no ven. Les audiències eren correctes, però no hi havia prou rojigualdas als circuits, i TVE agafa un espanyol de pro que fins i tot renega de la seva llengua, en Lorenzo, i el foten a desbarrar i a buscar raons i a donar la nota patèticament. També hi foten el Borbó de torn per acabar-ho d'embolicar espanyolitzadorament. Resultat: les motos líders d'audiència, gran rivalitat, passió espanyola a les grades, i embolica que fa fort.
Lo de la roja és més cañí i cutre perquè són molt dolents, són patèticament perdedors. Però a cada competició internacional, d'aquestes que duren 1 mes, estem 10 dies (els que tarden a follar-se'ls) empatxats d'espanyolisme hardcore, de mareas rojas, d'anuncis rojos, etc. Un cop liquidats, la competició desapareix, la cobertura mediàtica cau en picat i als que ens agrada l'esport ens hem de fotre.
Algú havia dit que els espanyols no són nacionalistes? El que estem veient és un canvi de paradigma. Allò que s'havia teoritzat com a nacionalisme ocult, aquell que no s'exterioritza perquè es dóna per fet, perquè ho impregna tot, ara, amics, està començant a sortir de l'armari.

2 comentaris:

albert ha dit...

Té molta raó però fixi's que aquí, durant un temps, tots eren fanàtics del hoquei. Ui sí.

Jo, sincerament, n'estic cansat de banderes. Tan les unes com les altres.

Vironer ha dit...

Les banderes es banalitzen massa i, com el conte del llop, el dia que toca treure-les de debò les tenim tan vistes que no fan tan efecte. O veure en Duran i Lleida en actes dels seus cadells amb una estelada al darrere...La bandera (singular), al balcó de l'ajuntament, al balcó de casa l'11 de setembre i altres, i para de comptar. Al camp d'esports, la de l'Igualada, del Barça, o la de Repsol Honda.