dijous, 26 de juny de 2008

L'ocàs

Allò del nacionalisme ocult, aquell que es dóna per fet per la simple raó de tenir l'empara d'un Estat i, per tant, no té necessitat de mostrar-se excessivament, és història. El nacionalisme espanyol campa amb més trempera que mai perquè, als fatxes de tota la vida, s'hi han unit amplis sectors que fins fa poc encara estaven acomplexats pels no tan llunyans excessos nacionalfeixistes. Transcorreguts més de trenta anys de la farsa de la transició, la desmemòria ja és un fet i allò de la semblança entre els espanyols de dretes i d'esquerres és més ver que mai. Un fet aïllat com una competició esportiva en pot ser el detonant, però ja hi havia indicis que la cosa anava per aquí. Ara, a més del nacionalisme desacomplexat dels nostàlgics, hi ha un nacionalisme espanyol amb tints més progres, més populars, més moderns, però que en essència és el mateix; uns i altres beuen de les mateixes fonts imperials. La voracitat uniformitzadora i homogeneïtzadora d'aquesta gent i dels mitjans que controlen comença a ser asfixiant pels qui, com jo mateix, ens sentim una altra cosa. Per fortuna de l'inefable garant de les essències espanyoles als mitjans públics de la reserva catalana, el furibund talibà dels mitjans Ferran, fins i tot "la nostra" i les nostres ràdios públiques i privades propaguen la bonanova amb fruïció i sense escatimar en mitjans. Si a això hi sumem que hi ha una campanya nacional -espanyola, s'entén- que denuncia la dictadura de la llengua catalana als Països Catalans; que hi ha la possibilitat que quatre jutges es passin pel folre i manilles la merda d'Estatut que va referendar el poble de Catalunya; que perdem competitivitat i possibilitats d'afrontar amb garanties la crisi mentre seguim pagant el beure dels demés, etc, etc, etc, sembla que, passats 300 anys, entrem en l'últim estadi de l'ocupació.
PD. Potser demà estic una mica menys deprimit.