dimarts, 29 d’abril de 2008

Nacionalfanatisme

Aquest post ve motivat per un llençollot penjat en un pont dels afores de Terrassa que deia: "Alonso, Terrassa está contigo". La moda quilla de penjar llençols als ponts per anunciar boas o Yessi te amo, ara ha contagiat el món esportiu quillo, el de l'Alonso, el Lorenzo, el torete Nadal o la roja. És un món en què l'esport és el de menys, del que es tracta és d'aprofitar un determinat fenomen per treure's la puta careta i pintar-se la cara i desempolsegar les estanqueres dels calaixos.
Una prova: Gran Premi d'EspaÑa al Circuit de Catalunya (algú hi veu un oxímoron?): l'Alonso es queda tirat a mitja cursa. Resultat: les grades es comencen a buidar a mitja cursa, rojigualdas escorrent-se per les llàgrimes dels fanàtics, dol dels comentaristes que van baixar el to de tal manera que s'havia de pujar el volum del televisor. Això no té res a veure amb l'esport. M'agradaria veure les audiències, però m'hi jugo un colló que van caure en picat.
Una altra prova: El tennis havia passat desaparcebut una anys fins la irrupció del Nadal, un espanyol de pedra picada de les Balears. Televisió Espanyola en fa un seguiment exhaustiu arreu, ara veiem només els partits del Nadal (i els primers plans dels braus de les seves esportives). La resta de tennistes, que els bombin. Una cosa semblant passava amb la Vicario. Grades amb gent pintada, banderes amb braus, etc. Si el Nadal perd les semifinals, l'endemà ens quedem sense veure la final, perquè clar, s'acaba el Nadal, s'acaba el tennis. No falla.
Què dir del tio més odiós i insuportable del món, el Jorge Montaigne Lorenzo? Què dir de l'espectacle que fomenta la televisió espanyola per enfrontar-lo al Pedrosa? Aquí es veu perfectament el que intento explicar, això que l'esport és el de menys. En Pedrosa és un tio discret que fa curses de motos i es limita a parlar d'això. Clar, amics, això no ven. Les audiències eren correctes, però no hi havia prou rojigualdas als circuits, i TVE agafa un espanyol de pro que fins i tot renega de la seva llengua, en Lorenzo, i el foten a desbarrar i a buscar raons i a donar la nota patèticament. També hi foten el Borbó de torn per acabar-ho d'embolicar espanyolitzadorament. Resultat: les motos líders d'audiència, gran rivalitat, passió espanyola a les grades, i embolica que fa fort.
Lo de la roja és més cañí i cutre perquè són molt dolents, són patèticament perdedors. Però a cada competició internacional, d'aquestes que duren 1 mes, estem 10 dies (els que tarden a follar-se'ls) empatxats d'espanyolisme hardcore, de mareas rojas, d'anuncis rojos, etc. Un cop liquidats, la competició desapareix, la cobertura mediàtica cau en picat i als que ens agrada l'esport ens hem de fotre.
Algú havia dit que els espanyols no són nacionalistes? El que estem veient és un canvi de paradigma. Allò que s'havia teoritzat com a nacionalisme ocult, aquell que no s'exterioritza perquè es dóna per fet, perquè ho impregna tot, ara, amics, està començant a sortir de l'armari.

dilluns, 28 d’abril de 2008

Propostes per a aventurers

Aquí va alguna proposta per als amants del risc, aquesta subespècie de gent ociosa que es dediquen a fer coses inútils per tenir la quota de pantalla que creuen merèixer. Algú ha dit Marichalar o Bultó?

  • Lligar-se centenars de globus plens heli i emprendre el vol. Possible ubicació: Brasil
  • Fer una ruta amb moto aquàtica per la costa. Possible ubicació: Somàlia
  • Tirar-se en paracaigudes. Possible ubicació: espai aeri de la Casa Blanca, Washington DC
  • Travessia amb skate board. Possible ubicació: Sadr City

dijous, 24 d’abril de 2008

Ets molt gran, tio


Si et multa un urbanu per anar gat, contra direcció, i per posar en perill els vianants amb una merda de bici llogada, què faries?

  • amagar-te amb les persianes baixades.


  • anar-te a confessar.


  • beure més.


  • fer-te un complet a corporación dermoestética.


  • fer-te fotos lluint les multes a l'estil "tinc una bona mà" i sortir als mijans.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Endevinalla

  • No surt al Silenci?
  • Agrada al Boadella, al Dragó i al Llosa, al Serrat i al Sabina.
  • Entusiasma als Borbons.
  • Té secció fixa a El País, El Mundo, ABC i La Razón.
  • Té secció no fixa a La Vanguardia i El Periódico, però la té.
  • És prohibit als països civilitzats.

dijous, 17 d’abril de 2008

Una imatge val més que mil paraules...


Qui veu 7 alcaldes de municipis propers a l'aeroport queixant-se pel soroll? Piu piu piu

Qui veu 7 alcaldes fotent el putu ridícul? Jo! Jo!
Jo! Jo!
Jo! Jo!

dimecres, 16 d’abril de 2008

Catalunya Ràdio o Rac 1?

Fa temps que escolto Rac 1 en comptes de Catalunya Ràdio perquè m’aporta menys dosis de somnolència i de dejà vu-dejà ecouté, tot i que no m'agrada la seva Vanguarditis (no ho llegiria, però foteu una edició en català, si us plau!).
Basté-Bassas: el missatge ve a ser el mateix, entre d’altres coses perquè els contertulians sofistes són els mateixos, però em quedo amb el primer perquè m’aporta certa renovació. Ara bé, amic Basté, no tot són flors i violes, em poses nerviós quan entrevistes polítics i persones rellevants com si fossin un futbolista qualsevol i els hi fas mitja dotzena de preguntes després de l’última pregunta; quan insultes el vicepresident del teu país en antena i, sobretot, quan talles la Noemí del Corte Inglés.
Pou-Soler: Pou, per eliminació: no em puc escoltar un programa d’esports que es digui “Els millors anys de la nostra vida”. Cometo un error?
Barça: Entre l’anarquia farro-futbolística del Pou i Cia, i el califat del Puyal (el “flequic directe”, “servei de quic”, “ursai”, “bimba”), em quedo amb el Pou.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Ferms!


La damisel·la Chacón, l'etern somriure, la tieta, embarassadíssima i estilosa musa sociata, ha esdevingut la nova ministra de la guerra. L'acte davant l'exèrcit de la senyora ministra ha estat una simbiosi, un ying i un yang acoblant-se extàticament configurant un oxímoron d'una bellesa sublim. Nerviosa, veu tremolosa i entretallada, mirada perduda, ha viscut els instants més emotius de la seva vida, amb desenes d'uniformats disposats a ser comandats per ella. Quasi talla en el seu emotiu discurs de visques al rei, a españa i a l'exèrcit -pell de gallina- al de la trompeta que li faltava un "pip" isolat, però no s'ha notat. Astarte, deessa fenícia de la guerra i la fertilitat, torna a la vida.

divendres, 11 d’abril de 2008

Expressions odioses II: "no sóc pessimista, sóc realista"

Després de l'abús de la paraula "fliosofar" per part de pseudointelectualots i d'altres especímens de mocador palestí, m'aturo en una expressió que, com diuen els veïns de l'imperiet de ponent, le va a la zaga: no sóc pessimista, sóc realista.
Es tracta, sens dubte, d'una expressió odiosa perquè qui la perpetra es pensa que acaba de dir una cosa rellevant, profunda. Per a una gran multitud, la noble paraula "pessimista" no existeix per sí sola quan va referida al seu caràcter o estat d'ànim. Quan el seu cervellet processa "pessimista", immediatament la seva neurona s'enrampa i fa emetre automàticament per la boca que no, que en realitat, el que és, és "realista". Per ell/a és un acte reflex i buit de contingut, perquè la va aprendre un bon dia d'ESO i amb els anys la interioritza i la somatitza. Sovint, després de dir-ho, es queden en silenci (maleïda paraula tendenciosa!!!!!) esperant veure la reacció d'admiració del seu interlocutor i se senten realitzats, cofois.

dijous, 10 d’abril de 2008

Nepal: namasté

El Nepal ens acaba de donar una lliçó de democràcia i els diferents sectors s'han posat d'acord per fotre una bona botifarra a la monarquia.

dimarts, 8 d’abril de 2008

Sobre curses de braus: colla de sanguinaris de merda!

Una de les coses que m'indignen més profundament, fins al moll de l'os, són les curses de braus, les maleïdes corrides de toros. Em pregunto com és possible que, primer, a l'Europa dels 12, i ara dels 25 (segle XXI), es doni cobertura a una pràctica tan salvatge i prehistòrica com aquesta, abocant recursos públics a perpetuar-ho.
M'ha arribat una crònica del diari no nacionalista i defensor dels animals El País que m'ha fet vomitar. Reprodueixo alguns passatges de l'article titulat "Miau miau": "A primera vista, parecían toros por su pelaje, sus patas largas y sus pitoncitos sospechosos de fraude, pero, en realidad, eran gatos. En lugar de berrear, maullaban. Miau, miau, se quejaban, mientras miraban con carita de pena, y el público se enternecía ante escena tan entrañable. En lugar de respeto, producían lástima. Si lo hubieran permitido, algunos espectadores hubieran bajado al ruedo para acariciarlos y hacerse una foto con ellos (...)La verdad es que estos gatos producían sonrojo y vergüenza porque no sirven para un espectáculo que, al margen de modernidades, está basado en la emoción que se desprende del enfrentamiento entre un animal poderoso, fiero y noble y un torero heroico y artista."
Quina mena d'ésser menyspreable pot escriure aquesta puta merda? És que a sobre d'aguantar que et martiritzi un paio disfressat davant d'energúmens àvids de sang t'hi has de posar bé? Au va!

divendres, 4 d’abril de 2008

La vida d'Antonio Lobato corre perill

Accidentalment he vist la crònica des de Bahrein d'en Lobato i m'ha xocat el to de veu de perfil baix i la mirada perduda del presentador-fan. Crec que comença a no tenir estímuls per continuar endavant, està deprimit, està desubicat, perdut. Els motius:
  1. El seu heroi vagareja per la quarta filera o més endarrere.
  2. L'any que ve es queda sense "xiringuito" i el seu fan li fotrà les banyes amb algun graciós de la sexta.
  3. Ja no té preferència davant altres periodistes que abans feien cua (cosa que l'enorgullia molt). Ara bé, ara pugna per les escorrialles amb un nou competidor-fan, el Latorre de TV3.
  4. En Hamilton guanya el seu ídol i li treu segons per volta.
  5. Max Mosley té més protagonisme que l'admirat.
  6. El protagonista dels seus pòsters, que per més inri s'ha casat, ja no li riu les gràcies.