diumenge, 27 de desembre de 2009

Filldeputíssim

Després de veure això, buideu el pap.



També podeu enviar un missatge al seu fill.



dijous, 24 de desembre de 2009

L'esperit nadalenc, com l'esperit campista, és una merda

Ahir havent sopat estava ajaçat al sofà tocant-me la bossa escrotal, amb una birra feta al país i amb ganes de distreure'm. La Sra. de Vironer em va dir: "Foten el House". I jo, que estava passiu, me la vaig deixar endinyar. El House és un fill de puta -no en el sentit admiratiu de cabronàs- i la sèrie, una cagarruta. És un fill de puta en el sentit que si pogués li rebentaria la nou del coll: histriònic, posturetes, cridaner, infantil, pallasso i pallaire. No ens enganyem: em fot tanta ràbia com el Toni Albà, però té la pega que no és del rotllo. Per tant, al House, que el fuetegin amb les seves cordes vocals; a l'Albà, que el tinc en més alta consideració pels motius que he exposat i del tot aliens a la seva manera d'actuar, li tinc reservada una altra cosa. És actor i, per tant, prescindible. Per què no es perd per algun aeroport de l'estranger, estripa la seva documentació espanyola, i fa vaga de fam denunciant l'asfíxia nacional que ens sotmet l'imperiet de ponent? Si el Joel Joan s'hi vol afegir, no seré pas jo que li ho impedirà.

dijous, 3 de desembre de 2009

Ja hi som: un putu nen prodigi al diari

Costa descriure el fàstic que em foten els anomenats nens prodigi els pares dels quals els obliguen a vantar-se públicament de la merda que sàpiguen fotre.


I no té res a veure amb l’enveja. Jo et podia recitar amb criteri del diccionari de sinònims els sinònims, què si no, de puta, maricó, desgraciat, llepaculs, navalla, subnormal, merda i idiota. Després vaig afegir termes compostos, qüestions complexes, de la meva collita, com fill de puta, et mataré, o vés a prendre pel cul. I així, fins avui. Pocs, als 7 anys, tenen aquesta competència lingüística. I, a més, autodidacte. Els meus pares em van deixar triar. “Nen, mira, pots triar entre el Tinkiwinki, el Teo menjaflors i el diccionari de sinònims. El diccionari de sinònims també pot ser divertit, hi ha moltes maneres de dir divertit, per exemple”. I què respon un nen avançat de 7 anys? “Gràcies, pares, però sóc amo del meu destí. M’importen un rave els sinònims de divertit, vull saber com dir puta de mil maneres diferents”. Així que no em digui ningú que no era un prodigi, quan sense despentinar-me, si et veia de quatre potes, et podia dir "mira, a aquest sodomita li agrada que li entrin per l'ull de les quaranta arrugues".


Els meus pares estaven orgullosos de mi. Havia escollit entre dues portes per mi mateix. Entenia la dicotomia. O dicotomies. Odi o tocabongos? Ciutadà o súbdit? Llibertat o colònia? Corbs o colomets blancs? Els meus pares també eren un prodigi. Ho eren perquè no em van treure a fer el préssec pels diaris i per les teles. No havien de demostrar res a ningú, no havien de demostrar que podia dir putarra, putarranga o del sindicat de l'oposició i quedar-me tan ample, no m’havien d’exposar púbicament perquè pobres d’esperit es fotessin palles i miressin amb menyspreu els seus fills idiotes.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Anagrama de Numbers: merda

Estic enganxat a una merda de sèrie que es diu Numbers. La miro sempre que puc. Us direu a vosaltres mateixos que se us en refot. Certament. Però en sóc tan addicte que vull fer teràpia de grup. És una sèrie que conté tots els ingredients per ser..., bé, una merda. Polis que gallegen per encapçalar el cas —esta es mi jurisdicción/vete de mi escena del crimen/no me toques el escroto/ vete a Waco, esto es de Quantico—. També hi acostumes a veure escenes familiars de taula, en què per variar remenen massa el menjar amb la forquilla i no saben mastegar. Però el que és realment interessant i addictiu és que no entenc una puta merda del que diu el protagonista, un sofista molt lleig que sempre ha fet papers d’inútil, pallaire i marginat d’institut. Aquella merda de concepte “popular”, però a la inversa. Fa el paper de matemàtic que col•labora amb el seu germà poli per resoldre casos. I ho soluciona tot a base d’algoritmes, de putus números. S’inventa paraules i ho combina amb exemples terrenals que encara et fan sentir més idiota perquè tampoc els entens. T’han drogat i t’han extirpat la cigala per enxufar-li a un ric escuat? Dóna-li un casio amb calculadora i te la troba. Fa dies que em pregunto si monguerejo. És greu si tampoc parlo klingonià ni assento amb el cap quan parla l’R2D2? Si miro Numbers sense entendre res pot ser que en un futur proper voti Iniciativa?

dijous, 19 de novembre de 2009

El Rockefeller mònguer

Si neixes en una puta família de multimilionaris tens dues opcions: ser el rei o ser un imbècil. I el protagonista d'aquest escritot va optar per ser subnormal, estudiar antropologia i visitar tribus que es mengen els vegetarians menjaflors. Si hagués estat llest, després de veure la foto que adjuntaré, hagués vist que millor no tornar a fotre els peus en aquell quarter de terra. Ara bé, ja he dit que el noi era imbècil.

dimarts, 10 de novembre de 2009

L'anunci de San Miguel és una merda

Ja fa temps que dura la broma, però fins aquí hem arribat. Un altre cop els anuncis de merda... Tot va començar aquest estiu amb la puta-merda-d'anunci de l'Estrella amb un mònguer transvestit que cantava una cançoneta filladeputíssima i, això sí, un parell de jamelgues fuckables. Ja és alguna cosa. I m'ho vaig témer: "San Miguel contraatacarà", em vaig dir a mi mateix. Dit i fet. Mi experiencia, ho van batejar, i un subnormal feia veure que anava pel món i coneixia gent enrotllada i amb molta vida interior. Molt tocabongos, tot plegat. Molt "he de desconnectar", expressió molt odiosa pròpia de perdedors, molta "rutina". "En cada lugar aprendes algo nuevo de la gente y de sus costumbres", deia l'idiota. Nen de l'anunci, jo també faré un tour per aprendre coses i després te les ensenyaré; començaré per Ciudad Juarez, després faré escala a Port-au-Prince, Medellin, Ejido, Bagdad i Peshawar. Ja veuràs que bé ens ho passarem amb les meves experiències. Si n'aprendré, de coses.
I ara n'han fet una nova versió i en algun punt parla d'una frase cèlebre que no recordo, però que afirmo rotundament que no només no és cèlebre (és una puta merda), sinó que tampoc és frase, perquè el publicista (creatiu?) desconeix allò del subjecte i predicat.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

La cançó pòstuma del Jackson és una merda

La Sra. de Vironer em diu tot sovint que tendeixo a l'insult gratuït i a la crítica destructiva. Fins aquí, hi estic d'acord. Afegeix, alhora, que caldria afegir coses positives i donar-hi un tractament amable. Sense deixar de ser jo mateix, en part, és a dir, opinant sense coneixement de causa, em disposava a lloar la figura del Jackson i a demanar als noruecs que donessin el Nobel a la millor cançó a la seva cançó pòstuma. I tot això sense escoltar-la, clar, perquè la música d'aquella desferra humana sempre m'ha fet cagar i llavors no podria ser tendre i afalagador. Però, ai l'as, sense voler l'he escoltat. I heus ací el dilema moral que he tingut: si gaudeixo insultant sense conèixer les coses que insulto, què he de fer quan opino sobre una cosa que m'horripila? Insultar fatalment? Segurament, sí. I el tinc [l'insult] a la punta del fibló, frisa per sortir i fer-me quedar tranquil. Però penso en la Sra. de Vironer i en el seu prec: "Sigues positiu, va, cari". Dit i fet, aimada. La cançó pòstuma del Jackson és una merda.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Educació per a la subnormalia


Malgrat honroses excepcions de persones que s’esforcen a millorar el sistema, com la mestra Pissarra Negra, punta de llança de la renovació pedagògica, el model educatiu d’avui dia és una fàbrica d’inútils, tinkiwinkis i tocabongos. Bé, això era fins avui, o ahir, que va transcendir la notícia que crec oportú de traslladar-vos. A partir d’ara també hem d’afegir a l’honrosa llista de lloances fàbrica de quillos. Resulta que a l’IES Les Termes, de Sabadell, en col•laboració amb una ludoteca i l’Ajuntafems, han fet un projecte educatiu innovador. I quin és aquest projecte-educatiu-innovador? Bé, tècnicament té nom: taller [sabeu com m'agrada aquest concepte]. Siguem més precisos. Taller de maquetuning, en què els alumnes han après a modificar la xapa, la pintura i els seients del cotxe. Indirectament també reben inputs d’educació viària. Per als escèptics, visiteu l’enllaç: www.avui.cat/sabadell/notices/2009/10/els_alumnes_de_l_ies_les_termes_presenten_un_cotxe_tunejat_3560.php

Proposo nous tallers per a alumnes de 13 a 17 de la pública:

Taller de preparació per a realitys
Taller de valetudo
Taller de llenguatge carcerari
Taller d’impressió de símbols a les pastis
Taller d’anàlisi de les lletres d’Andy i Lucas
Taller de biberons

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Coses del destí (ep, però no és un post cursi de merda)

Això del destí pot ser una cosa de perdedors, sobretot dels que l’esperen ajaçats en un catre de merda. És com tot, pots ser actiu o passiu; si ets actiu, fots; si ets passiu, [te la] et deixes fotre. Que cadascú es miri al mirall. Hi ha fets, però, que predestinen: la llet del teu pare, la figa de ta mare, l’euromillones, el cognom, etcètera. Això que veureu ara va aparèixer al diari de les minyones, que diu el cretí del Sostres, el 30 de setembre, arran d’una pregunta que es va fer a uns quants socis del Barça sobre l'afer de l’espionatge. Li he tallat el cap per mantenir el seu anonimat i perquè, entre nosaltres, no és la Bundchen. El nom, però, no. Jutgeu vosaltres mateixos.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Carta censurada a l'ABC. Madrid 2016

[Carta al director traduïda que no m'han publicat a l'ABC]

Madrid dada por culo
Quan la colla d'apoltronats del COI, aquesta puta barreja d'aristòcrates i vividors, doni pel cul Madrid 2016, aleshores començaran a sortir veus que diran que ja se sabia. Veus que fins al matí anterior hauran venut la puta merda de la corazonada i vés a saber quantes parides més.
A mi no m'enredareu.
Us tinc a tots clissats, falsos. Aquests tatuatges que us heu fotut a la cigala amb les cinc anelles els haureu de tapar a qualsevol forat negre que trobeu en una sauna amb sanefes a les parets. I la mà del logotip, de làtex, per tocar-vos lascivament...
No m'enredareu. Tu tampoc, borbó, fent somriure de saber perdre i anant de bon ambaixador. T'estaràs consumint per dins, com la colla d'aduladors engominats que t'acompanyen. Foteu-vos, cony!
L'olimpisme, com el campisme, és una merda. Però té l'agravant que els que el practiquen van de senyorets amb ínfules de savoir faire.
Des de la colònia us dic, amb afecte, que me n'alegro, que us hagin donat pel sac.

Vironer
Bouvet Island

Adjunto foto por si considerais escayente poner-la y queda espacio. Es una metafora de "cerramos la barraqueta".

Què tenen en comú el Felipe Massa i la meva neboda de 13 mesos?

dilluns, 7 de setembre de 2009

Fàstic per un tub

Puc estar més o menys inspirat a l'hora d'escriure. Puc tenir raó o no (bé, jo la tinc, però pot passar que d'altres en tinguin alguna altra). En qualsevol cas si volgués tenir una raó pura em dedicaria a dir parides sobre vectors i la mare que els va matricular. Però no, m'agrada fer com els contertulians, m'agrada parlar capciosament de foteses sense tenir-ne ni puta idea, encara que els subnormals cobren i jo no (qui és més subnormal?).
Avui podria parlar d'una gala (sí, puta paraula), la gala del teatre que sota l'inspirat títol Barjaulona aixeca el teló ens vendrà la merda de coses que es perpetraran als teatres de Barjaulona (mira que em començava a agradar la ciutat!). Què puc dir, a més que el presenta la Gemma Ruiz, la reportera farandulera. Puc dir que no el veuré ni borratxo aquest programot. I puc dir que serà una puta xena. Ras i curt. És el més proper a la ciència exacta que faré mai, aquest escrit. Que algú em demostri el contrari (algú que no hagi fet reserva per Hoy no me puedo levantar). Aquests és com d'altres que, per raons obvies, no els deixen votar. Aquí no podeu opinar!
Una foto també m'ha inspirat i fa que estigui d'especial mala folla. És aquesta:














Segons els autors de l'obra mestra, una colla de grupgodonians del Mundo Deportivo, el Rossi està acollonit per la irrupció de l'illenc Lorenzo, àlies Montaigne, àlies hereu d'Alcover i de Moll, un jove pilot agressiu que espanta el transalpí. Estic tan calent que desenvoluparé aquest post més endavant, potser el dia que definitivament donin pel cul Madrit 2016.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Trinomi filldeputa: thriller+barcelona+guinness

Algú dubtava de Barcelona i del seu instint de ser la primera en tot, fins i tot la primera en kk? Algú dubtava de Barcelona per distingir-se amb alguna puta merda d'espectacle? Algú dubtava que Barcelona no aprofitaria la dinyada del Jackson per retre-li el seu particular homenatge [de merda]? Algú deia que feia massa temps que els conceptes Barcelona i rècord guinness no anaven de la [puta] maneta malgrat estar destinats, per glamour, per prestigi, a fusionar-se?
Entomeu això!

Esto es histórico!

dilluns, 13 de juliol de 2009

divendres, 10 de juliol de 2009

Sobre vídeos (de merda)

L'audiència és l'audiència, i el que compta és la quantitat, encara que sigui a base d'enganyar i vendre fum. Si a posteriori el programa ha resultat ser una merda, és igual, ells ja han aconseguit el seu propòsit. Fa unes setmanes centenars de milers d'idiotes ens vam empassar la puta patranya del vídeo que va fer trempar els jugadors del Barça [menys monguers que els dels altres equips, però monguers, al cap i a la fi]. Emocionar-se veient allò, amb EL mític fotograma del Jorquera aturant una puta bola en una porteria d'entrenament de les de mig metre d'ample per trenta centímetres d'alt és d'autèntic campió. I evidentment, aquell bluf sobredimensionat insultant ha tingut premi pel perpetrador, el que sense vergonya es va prestar a fer un making off de l'invent.
TV3: Saps què, ens has donat una audiència de puta mare i t'ho volem agrair.
Perpetrador [excitat]: Ah sí, doncs tinc unes idees trencadores pel 30 minuts.
TV3: Ep, no corris tant, que primer hauries de passar per l'Entre Línies.
Perpetrador: Sé per on vas, fas la mateixa cara que el Pep quan va visionar el vídeo. És gros, oi?
TV3: Sí
Perpetrador: Ara ve l'estiu, voleu que m'encarregui del De Vacances?
TV3: No, l'hem fulminat. És encara millor.
Perpetrador: l'Ànima no m'acaba d'anar, i Casal Rock ja s'ha acabat.
TV3: Calent, calent, et cremes
Perpetrador: No...
TV3: Sí, el vídeo de l'Estiu és teu és teu. I amb dues veteranes del Casal Rock. Pot ser un bombàs. Si t'acostes als estàndards de qualitat i èpica del Gladiator rebentarem.
Perpetrador: No te'n penediràs...

dimarts, 30 de juny de 2009

Subnormalisme


En general no m’agrada veure sofrir. Només hi ha un sofriment derivat d’un tràgic desenllaç que em reconforta, el que pateixen els seguidors del Real Madrid; també xalo amb el sofriment dels sociates, per què no dir-ho (les derrotes del PP, en canvi, m’entristeixen, perquè -PP = -independentistes). Agonitzar i morir, en particular, en el sentit menys metafòric dels termes, són dues coses que detesto profundament. Sé que hi ha subnormals que pensen el contrari, i a ells vull dedicar aquestes subtils i delicades ratlles. Pel món hi ha molta merda, massa, segurament. A mi me n’ha tocat viure dues, de merdes: formar part –administrativament- de l’estat espanyol, i formar part –culturalment- d’un estat que empara i fomenta pràctiques maltractadores i assassines contra animals (que jo sàpigal). És un continu de tot l’any, però el binomi “bon temps” “estat espanyol” és especialment tràgic si tens la puta desgràcia de tenir quatre potes (si només en tens dues, però a sobre tens ales, calça’t, també). Un estat és subnormal quan el componen tants subnormals que empara pràctiques subnormals. Els subnormals es caracteritzen per gaudir veient sang, patir, agonitzar i morir. Però no cal anar tan lluny, també pots ser subnormal corrent o veient corre subnormals davant d’animals, encara que quan els pelin davant de més subnormals tu no te n’adonis perquè estàs inconscient o follant-te alguna gavatxa fastigosa. Va por ustedes! Subnormals!

dijous, 25 de juny de 2009

Pregunta d'examen

No tinc temps per posts "currats" (vaig prometre que algun dia parlaria d'aquesta puta merda de currar i currar-s'ho). Com que a dia d'avui vaig de putu cul, tenia dues opcions: la que veureu a continuació o la que parla de les cançons amb missatge social/protesta/denuncia, a l'estil "Macaco y sus amigos". Opto per la primera perquè m'ocupa 3 minuts, els mateixos que hauríeu de tardar vosaltres en endevinar la senzilla pregunta. Fins i tot el típic subnormal que avui ha sabut que ha suspès la selectivitat i els pares del qual en culpen el sistema educatiu ho endevinarà si els darrers mesos ha mirat TV3 [*pista].
La pregunta és la següent:

Qui i per a què fa servir aquesta foto?


















1. El rei d'espanya per amenaçar que les repúbliques porten a presidents negres.
2. Sarkozy per ensenyar a la quilla del solàrium el to de morè que desitja.
3. Berlusconi per demostrar que ell no té berrugues al costat del nas.
4. Antoni Bassas per cascar-se-la.

Qui i per a què fa servir aquesta foto?














1. Àngela Merkel per demostrar que són pastadetes però que, a diferència de la morena, no té risc de patir càncer de pell.
2. Carmen Franco per mostrar que ha heretat collarets amb perles més gruixudes.
3. Berlusconi al seu proveïdor per ensenyar-li què no desitja.
4. Antoni Bassas per foradar amb dards a la seva habitació de motel.

dijous, 11 de juny de 2009

Anuncis de merda

És molt fàcil fer un anunci que sigui una merda; posa-hi una veu en off argentina, posa-hi un argentí, quatre obeses ballant, un Bosé o un Nadal i la seva mapfre, la utilització obscena de discapacitats, la música del jarabe que malo, i un llarg etcètera. I què dir de la publicitat que no sembla publicitat, aquests modernillos d'agència que busquen impactes i la sorpresa, aquests que els empalaria amb el pirulo del Chrysler Building. És molt fàcil fer tot això, i per això la publicitat està farcida d'inútils especialistes en dir "deixa'm a mi que sé de què parlo", o millor dit, "dejame que sé de qué hablo". Tu ets un subnormal i ells els reis del mambo. Tu ets un subnormal i ells foten anuncis de Caja Madrid.
Els anuncis han d'explicar, la merda conceptual és pels ionquis mancats da cavall.

dissabte, 6 de juny de 2009

Petita llagosta i Berlusconi: 2 mites

Amics, avui és un dia trist per als éssers lliures: ha mort la petita llagosta en acte de servei, amb un cordill de niló a les pilotes i un altre al coll, ni més ni menys que en un hotelot de Bangkok, als 72 anys (!). Des d'aquí el meu reconeixement a la petita llagosta.

L'altre home lliure que la turba falsa de benpensants i els garants de la doble moral es volen carregar és en Berlusconi, per fotre festes a la seva puta mansió de Sardenya amb nenes de 18 anys sortides d'un catàleg de models. No només no el critico, sinó que critico els envejosos que donarien un colló i part de l'altre per estar en el seu lloc o ser un dels seus amics per passar una amena jornada gaudint d'idíl·lics paisatges...El meu reconeixement per ell i pel seu col·lega que estava a punt d'embocar el primer forat. L'edat no perdona, però devia tenir un bon putt.

divendres, 5 de juny de 2009

Sobre actors, sociates, manifestos i hemorroides


Aquesta setmana molts hem descobert que el mític Siscu del Cor de la Ciutat (mític per les octogenàries teresines que el veuen) és el marit de la candidata sociata la cara de la qual no me'n recordo perquè no l'he vista mai (però segur que té cara de sociata). Sí, amics, el Siscu, el de les morenes, el que té el cul com la bandera del Japó. I aprofitant l'avinentesa, ell -tot queda a casa-, desvergonyit, va llegir un putu manifest putrefacte signat per altres sociates cosmopolites de la faràndula per donar suport a la seva estimada (suposo que el devia escriure l'Iceta "el penja-robes").
Parlaré dels manifestos: SÓN TOTS UNA PUTA MERDA. Sento vergonya aliena quan es llegeix un manifest (per qui el llegeix i pels qui l'escolten atentament), perquè el denominador comú dels manifestos és la subnormalitat, el teletubbisme i el happyflowerisme. A més, no serveixen per a res, quan n'acaben de llegir un algun mònguer ja n'està perpetrant un altre per l'endemà. Només són aptes per la gent pobra d'esperit.
Encara hi ha una cosa pitjor que un manifest: un manifest signat per actors i/o intel·lectuals. Què collons vol dir intel·lectual? Ets intel·lectual? Qui t'ha investit de tal honor? El signaries si fos un manifest de subnormals? No? No? T'ho has pensat bé?
Per si voleu anar al teatre,al cine o on sigui, adjunto llista de signants del manifest sociata: Zequi Casamada (npi),Jordi Coca,Colita (npi),Antoni Dalmau (npi),Mario Gas,Carme Elias,Núria Espert,Jordi Font (npi),Lluís Homar,Manuel Huerga,Anna Lizaran,Ferran Madico,Enric Majó,Ros Marbà,Joan Francesc Marco (npi),Lluís Marco (npi),Jordi Martí (npi),Ferran Mascarell,Francesca Masclans (npi),Anna Mª Moix,Amparo Moreno,Rosa Novell,Àlex Ollé,Lluís Pasqual,Carme Portaceli (npi),Josep Mª Pou,Gerard Quintana,Assumpta Roura (npi),Xavier Rubert de Ventós,Rosa Mª Sardà,Joan Manuel Serrat,Artur Trias (el de les morenes),Carmina Virgili(npi).

dissabte, 30 de maig de 2009

Debat europees d'ahir

Quan publiquin les audiències del debat de candidats d'ahir i resulta que ho van veure quatre llars, la meva n'és una.
- Si jo fos espanyol tindria dues opcions: Badia i Vidal-Quadras, i votaria, sens dubte, Vidal-Quadras. La distància entre ells és abismal; ahir, si fos assessor de la Badia, m'hauria calçat xiruques de ciment i m'hauria tirat a la tan socialista desembocadura del Besòs. Qui m'ho hauria de dir que passaria vergonya aliena per una sociata... Alejo, sort que et vas comportar.
- Si no tingués personalitat, i avui em sentís gai, demà hetero, el de més enllà ecolo de debò, l'altre propalestí, el mes que ve protibetà (però mai procatalà perquè no sóc provincià i sóc ciutadà del món, cosmopolita), si el meu programa polític el dictessin les tendències, cap on bufa el vent (o sigui, un putu trendie), votaria el Romeva.
- Si fos un patriota d'aquests que es confonen i pensen que, per sobre de tot, cal fotre les l'opció independentista catalana, votaria Iniciativa Internacionalista, un partit estranger (com els primers a què feia referència). Però ves per on que m'agrada votar en clau positiva i no per fotre, així que passo de votar partits estrangers. Que cadascú lliuri la seva puta guerra.
- Si fos un catalanet d'ordre que Ebre enllà i Pirineus enllà parlo castellà i francès, respectivament, perquè el meu país comença i acaba al Principat, si la meva ideologia fos la de fer el negociet a Madrid o a Brussel·les, votaria Tremosa. És un bon candidat, que terra endins pot excitar una mica, i terra enllà fa quedar bé el país perquè...no sembla nacionalista.
- Si fos un independentista que penso que a europa s'hi ha d'anar a treballar pels Països Catalans i per la seva gent, sens exclosions, i fer-ho desacomplexadament i fotent el màxim soroll possible per internacionalitzar la meva causa (la llibertat, el progrés econòmic i la justícia social), votaria Junqueras.

Recapitulem: tenim una lletja socialista, un lleig afònic peperu, un guapet ni-carn-ni-peix-sinó-tot-el-contrari-què-diuen-que-està-de-moda?, un home de bé tap de bassa el més llest de la classe lleig; sabeu què? Jo em quedo amb el més lleig de tots (perdó, més lleig que el Tremosa i el Romeva): Junqueras.

A prendre pel sac!

dilluns, 25 de maig de 2009

Si torno a sentir que no signeu les cròniques compraré stingers


Anem al gra: periodistes, m'importa una puta merda que us obliguin a cronometrar a la mil·lesima les cròniques que perpetreu (o que, directament, perpetren els serveis de premsa dels partits); no m'importa cap puta merda que m'obligueu a escoltar un colló de vegades al dia la garrulada que no signeu les cròniques perquè bla bla bla, se me'n refot, m'importa un rave; sapigueu que cada vegada que ho dieu em cago en vosaltres i en la mare que us va matricular; per més que ho digueu, no només no em solidaritzo amb vosaltres, sinó que em solidaritzo amb els que imposen quotes de tota mena (ja se sap que les quotes són un bon instrument per a regular el mercat, que si el mercat fos una mena de barra lliure gentalla com vosaltres saturaria el mercat de merda). Collons!

dijous, 21 de maig de 2009

"Cosas guapas"

Amics, no tinc temps per fer una nova edició de la secció "expressions odioses". La tinc al cap, que ningú no s'esgargamelli per la ràbia de no tenir-ho ara i aquí. Avanço que la cosa anirà per aquí..."m'ho vaig currar".
De moment, una dosi de ràbia. Després de veure-ho i de matar algú ja veureu com us sentiu millor, més reconfortats, reinserits de nou a la societat.

JarabedePaloTV: en abierto y para todos los públicos.Estilo pop latino. "Nuestra TV privada. Si te va la telebasura, te has equivocado de canal. Aquí sólo cosas guapas, que tengan que ver con Jarabedepalo y la cultura en general."
Va, vinga, no sigui dit. Us dedico aquest vídeo amb amor sincer i devot. Mireu-lo tot, al final hi ha sorpresa.

divendres, 15 de maig de 2009

La Bundchen lleugera de roba


Perdoneu l'esquer, però us regalo la foto. En realitat volia parlar de trens.Odio anar amb tren perquè és un microcosmos on hi ha altes concentracions de coses rares. Fa tot just un parell de setmanes que per X hi he d'anar i he de buidar el pap perquè em corroeix per dins tota la merda que estic suportant.
Podria parlar del pànic que vaig sentir l'altre dia al tren quan un julandra que en feia dos com jo se'm va asseure al costat i ve treure un llibre intitulat "Alexandros" amb una portada en la qual hi havia un fornit guerrer grec. Ribetejava l'obra mestra una sanefa d'aquestes típica de tovallola de local de sauna (ho he vist en pel·lícules). Vaig estrènyer les galtes del cul, vaig empènyer ben fort el centre de gravetat cap al seient, vaig tòrcer el cap cap a la finestra, vaig resar perquè no fos el tercer violador de l'Eixample i vaig agafar una puta torticoli i un mareig de campionat. Podria parlar d'aquells minuts, però no ho faré perquè estic sa i estalvi.
Un altre tema interessant és el tema dels guenyos. Avui un d'aquests se m'ha assegut al davant i m'ha estat donant pel sac amb la seva presència tres eterns quarts d'hora. Cap on mirava el molt cabró? Quin cony d'ull em fitava a mi i quin fitava a la tia del costat? Tenia visió panoràmica o un dels dos ulls li fallava?
Què fot la gentalla menjant al tren? Puc arribar a consentir que se'm foti un entrepà al davant algú[na tia bona]. Però si és lletja, és aquella hora que fots la digestió i les vibracions del tren t'afecten, i la molt bruta treu un paquet de pasta prèt-a-manger als 5 putus formatges del Carrefour, això ja és massa. Si la màxima d'aquella sèrie de merda de fot dues dècades que em sembla que feien a Barcelona que sortia un hortera advocat que feia de justicier durant la nit, "la justícia pot ser cega, però hi veu en la foscor", al primer túnel la marrana ja s'hauria escanyat. Puta maleducada!

divendres, 24 d’abril de 2009

dimecres, 22 d’abril de 2009

Foto que posa els pèls de punta


No feu cas dels problemes d'escàner, això és el de menys. No us crida l'atenció res més?

diumenge, 12 d’abril de 2009

EL LLIBRE de Sant Jordi

Els que voldriem que cada dia fos san valenting estem d'enhorabona perquè aviat ve la diada amoroso-festiva de la colònia: Sant Jordi. Sou cagadubtes? Sou dels que estimeu la vostra parella? Si sou d'aquesta mena, jo us dic PSTTTTTTTTTTTTT, no us hi capfiqueu més: us avanço les pistes que ens diu la contra... "Tinc pressa per anar enlloc. Sempre vaig tard, i marxo dels llocs sense adonar-me’n. No sento el mateix durant més de 7 minuts i sempre vull el que no tinc. M’he passat mitja vida perdent coses i l’altra mitja buscant-les, però encara no he trobat el que vull. Sóc imprevisible fins i tot per a mi mateixa, i no sé mai què faré d’aquí a 10 minuts. Començo a fer coses perquè sí, i me’n canso no sé per què. També sóc contradictòria. I una fantàstica mentidera: sóc capaç d’anar a comprar el pa i, si em pregunten, dir que vinc de Bombai. Però això és veritat: No he explicat mai res a ningú. Fins ara."

No busqueu més, compreu-lo abans no s'exhaureixi!

dimarts, 7 d’abril de 2009

Això és un cartipàs!

Els mitjans estatals i els colonials n'anaven plens: ZP ha remodelat el seu equip i ha configurat un cartipàs que, essent benevolent, titllo de tifarada. Vaja, una merda. Si ZP tingués el que s'ha de tenir, avui a can Borbó hi desfilarien:

Ministre d'Igualtat












Ministre de Foment












Ministre de Cultura












Ministre de l'Interior












Ministra de Sanitat i Serveis Socials












Ministre d'Economia










Ministre de Defensa












Ministra Portaveu











Ministra d'Esports












Ministra d'Immigració












Ministre d'Exteriors












Ministre de Treball










Ministre de Medi Ambient

divendres, 3 d’abril de 2009

Si ho escolteu, vomiteu!

Ja sabeu què en penso de les barreges a l'estil Festival del Mil·lenni: són una puta merda. Aquí en van un parell d'exemples, dedicats a tots vosaltres amb tota la mala llet. Què és pitjor, un putu grup de música que es diu POPERA -per a més informació el vaig descobrir a Tele Taxi TV-, o el tro de metxa de la Bimba "tinc tranca" Bosé en qualsevol de les seves pseudoexpressions artistiques?

divendres, 20 de març de 2009

Joaquín Bilbao: un màrtir


Ara resulta que els garants de la ultracorrecció, la guàrdia pretoriana de les essències doblemoralistes, han fet dimitir el president del Jerez. I, per què? Per fotre un parell de trets en un bar de putes un dimarts a quarts de quatre de la matinada? Au va, no fotem. Qui no ho ha fet alguna vegada?
Avui, tots els lliurepensadors som Joaquín Bilbao.

dilluns, 9 de març de 2009

La tortura és una bella art

Aquests dies l'alta cultura espanyola ha debatut amb fruïció sobre la medalla de les belles arts. Resulta que el col·lega de l'exministre mata cèrvols sense llicència, el ministre de tortura Cesar Antonio Molina, ha premiat amb tan alta distinció un maltractador d'animals per fer la seva feina, maltractar animals. La polèmica, però, no ha estat la condecoració d'un ésser que perpetra aquests actes, sinó perquè uns companys seus (també premiats!) l'han criticat per vés a saber què (alguna cosa sobre el Montaigne i el Voltaire, em sembla). Avui, amics i amigues, matar animals és recompensat amb la medalla de les belles arts. L'estat espanyol cada dia baixa més esglaons en la distingida llista de països subdesenvolupats.

divendres, 6 de març de 2009

torna un mite: Chesney Hawkes

Arran d'una intensa discussió sobre si els adhesius de "V" apareixien al TeleIndscreta o al SuperPop (mantinc que era al TeleIndiscreta, i em tornaria a pegar per defensar-ho), vaig recordar. I recordar és perillós, perquè em va venir una tonada (puta paraula). I la cosa deia així...



Bé, tot seguit he pensat "què deu fer, avui dia, aquest julandra?" És viu? Va sobreviure al seu hit? La resposta és al seu web... no només és viu, sinó que el molt desgraciat vol renéixer de les seves cendres i ha entrat a un putu reality anglès que tanca uns quants freaks a una mena de gàbia i s'han d'escapar (o no sé què polles, perquè he perdut nivell d'anglès). En qualsevol cas, aquest és el nou Chesney Hawkes, Ches per als amics, a Takeaway Prison.







Els subalterns federatius estan cagats

Es veu que els no nacionalistes de la RFEF, els no nacionalistes dels mitjans d’informació i/o manipulació i polítics d’ampli espectre estan cagadets davant la presència del Barça i l’Athletic Club a la final de la copa del comandament suprem de les forces armades. Tenen por, els molt demòcrates, que la gent expressi el que li surti dels pebrots i els ovaris quan els hi surti dels ovaris i dels pebrots. Tenen por, concretament, del moment en què el comandament suprem de les forces armades farà entrada triomfal davant dels seus súbdits: com reaccionarà la turba de súbdits separatistes? Silenciarà, la gentalla sediciosa, l’himne de l’imperi? Un dels arguments dels no nacionalistes –nacionalistes espanyols- és que barrejar futbol i política (o llengua i política, o cultura i política, o polles amb vinagre i política) és mentalment perniciós i desaconsellable. Perniciós i desaconsellable, és de subnormal aclarir-ho, perquè no combrega amb l’ordre establert, amb el seu ordre. Per això hi esmerçaran recursos de tota mena per silenciar-ho: uns altaveus dignes de cotxe-quillo amb l’himne espanyol a tot drap, platets de llenties a l’entrada del camp, un quilometret de via extra d’AVE, etc.

Avui hi ha molt directivet subaltern de federació o de ministeri que no ha dormit, temerós del que pot passar. Les solucions estaran a l’alçada de les llumeneres que les han proposat, actors secundaris de l’Escopeta Nacional. Fins i tot és probable que encomanin l’organització de l’esdeveniment a Orange Market, perquè tot quedi lligat i ben lligat.

Jo no hi aniré, però si aquell dia hi estigués m’herniaria i em sortiria un tros de budell per la boca de xiular l’himne que no em representa i la figura del cap d’un estat que no és el meu. Per què? Per començar, perquè sóc lliure, paradoxalment. I és una reacció refinada i il·lustrada? Sens dubte, no! I què?

PD. Oi que compartim bells vocables que fonèticament es poden fondre per fer un cor a l’uníson? Per què no fer un càntic tediós i repetitiu amb les síl·labes in-de pen-den-tzi/ci-a? Joan Tardà, hi aniràs? Què proposes?

dimecres, 4 de març de 2009

divendres, 27 de febrer de 2009

Polifacètic=caca


Fa anys, posem per cas fa més de 2.000 putus anys, podies ser moltes coses en un: senador, astrònom i mestre petaculs; poeta, dramaturg i proxeneta; filòsof, escultor i metge amb majúscules; arquitecte, pintor, cartògraf,capità de barco i militar, etcètera. Diguem que l'alineament dels planetes de l'època va afavorir el naixement de llumeneres, alhora que el desenvolupament de moltes disciplines tècnicoartisticocientífiques estava a les beceroles. Malgrat tot, és de justícia dir-ho, moltes d'aquestes persones avui també serien els putus amos de l'univers. Però el progrés ja se sap, fa que ens haguem d'especialitzar en camps concrets, fins i tot dintre de la mateixa disciplina, per poder dir que som algú. Avui un metge és un metge de la seva subespecialitat, no vagis amb el teu mal de ventre a un al·lergòleg que en tindrà menys puta idea que qualsevol Joan Pera. I tot aquest circumloqui, per què? Perquè avui dia, poc de molt és molt de res, i molt de poc és un putu àtom de coneixement, no una bandada d'electrons giragonsant sense to ni so per un accelerador de partícules. Dit això, Bruno Oro, dedica't a imitar l'Acebes.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Pitjor que el Carnestoltes: ECLÈCTIC


Avui és el primer carnestoltes que comparteixo amb tu, qui siguis. I per això volia explicar-te què significa per mi aquesta festa: la monguerada subnormal més gran que s'ha cagat mai. Vull dedicar aquestes amables paraules a tots els majors de 6 anys que es disfressen i no estan tancats amb cadena perpètua al manicomi o al corredor de la mort. A més ressonen, aquests dies, paraules de merda com disbauxa, chirigota, les canàries o drag queen. Ara que he tornat de potar, però, he d'interrompre la meva quasi filípica perquè alguna cosa ha captat la meva atenció, una cosa realment inquietant: Llegeixo a l'Avui que el tal Òscar Callau, un trendie merdós col·lega de la Silenci?, està a punt de perpetrar un projecte (maleïda-puta-paraula) que es titula, ni més ni menys (tapeu-vos els ulls els aprensius): ECLÈCTIC. Ho sé, el títol de prugramutxo és indignant, però mireu com ho venen... "El nou espai temàtic rastreja les últimes tendències en disseny, moda, audiovisual, estils de vida, cultura urbana, internet, arts digitals, creadors emergents, compres i oci nocturn".
Si ja heu tornat de la tassa del vàter (a mi no sé què em passa, estic fatal, 2 cops en 5 minuts), us dóno la benvinguda. Cosa dolenta, fora del ventre.
Us seguiré de prop, Callau...

diumenge, 15 de febrer de 2009

La nostra cançó (I)

Ella. Aquestes tres setmanes han estat molt especials...
Vironer. Una birra de barril. No han estat malament
E. A mi posa'm un Martini amb quatre gotes de llimona i dos cubitus
V. En realitat es diu glaçons
E. Ai, com ets, sempre em corregeixes, però poses una carona tan mona quan t'enfades...
V. Bé
E. M'agrada aquest local, és tranquil i es pot parlar
V. [collons quin bé de déu, no fotis que se la fot aquell imbècil?]
E. No penses el mateix?
V. Sí, sí, es pot parlar. De fet, és el que fem, oi?
E. Abans et deia que ja són tres, les setmanes
V. Sí, però aquell dia no podies parlar tant
E. Com ets eh
V. I ara [beu, nena, beu, cony!]
E. Amb tres setmanes m'he adonat de moltes coses. Em fas riure, ets molt interessant...
V. Tu també em fas riure
E. I crec que ens hi entenem molt bé
V. On?
E. És que se t'ha de dir tot, eh
V. Ah, és que parles crípticament
E. Eh?
V. [Collons] Sí, E, ja t'havia entès. Jo penso el mateix. Allà ens hi entenem.
E. I aquí?
V. On?
E. Aquí i ara.
V. Ets molt profunda
E. Tens por, oi? Per això la teva actitud a la defensiva.
V. Però que no eres administrativa?
E. Què vols dir?
V. Res, que no pares de sorprendre'm, dius unes coses molt interessants [Jorge Bucay de merda]
E. No m'has respost
V. És que m'espanta el que sento per tu, tot és nou...
E. De debò?
V. [...]
E. Ho escoltes?
V. El què?
E. La cançó que sona. És la cançó que sonava, fa tres setmanes.
V. Guaita quina casualitat [collons]
E. Aquestes petites coses fan que em senti especial, i que et senti especial
V. [¿?]Jo també
E. La nostra cançó...

dilluns, 9 de febrer de 2009

Musical Dream Team

Una tarda de dissabte dóna per molt, sobretot si no saps on dar-la. Dóna, per exemple, per tenir una puta idea, una idea que mai no hauria pensat que tindria. Mirava la tele, i més concretament TeleTaxiTelevisió, perquè m'agrada molt la cançó lleugera espanyola i la cobla. 17.53: posen la Oreja de Van Gogh, un grup fantàstic i fresc amb unes lletres de denúncia descarnades. 17.57: Amaral, rock profund i de recorregut, molt descarat i ben travat. A les 17.56 penso que el paio del Casio de la Oreja és un tros de músic, el solo que cola a cada cançó és definitiu i té carisma. A les 17.59 m'adono que el gutiarrista d'Amaral té allò que tenen les persones especials, et quedes enganxat a la tele, els acords de la seva guitarra ressonen per cada racó del teu cap, i és molt expressiu, amb el seu gorro. Llavors vaig pensar: t'imagines quin cotxàs faries ajuntant una carrosseria d'aquí, un embragatge d'allà un tub d'escapament de cullà? Imagineu quina música faria el seu motor? Aquesta idea, la d'un consorcio del segle XXI, la d'una autèntica selecció per configurar una banda total, un grup definitiu, és la que vull compartir amb vosaltres.






















Els que hagueu arribat fins aquí us preguntareu... però totes aquestes estrelles del firmament necessitaran un entrenador fort, no?, un entrenador, un productor-compositor que sàpiga conduir els egos. Doncs sí, i al nostre país en tenim un, i dels bons.