divendres, 27 de febrer de 2009

Polifacètic=caca


Fa anys, posem per cas fa més de 2.000 putus anys, podies ser moltes coses en un: senador, astrònom i mestre petaculs; poeta, dramaturg i proxeneta; filòsof, escultor i metge amb majúscules; arquitecte, pintor, cartògraf,capità de barco i militar, etcètera. Diguem que l'alineament dels planetes de l'època va afavorir el naixement de llumeneres, alhora que el desenvolupament de moltes disciplines tècnicoartisticocientífiques estava a les beceroles. Malgrat tot, és de justícia dir-ho, moltes d'aquestes persones avui també serien els putus amos de l'univers. Però el progrés ja se sap, fa que ens haguem d'especialitzar en camps concrets, fins i tot dintre de la mateixa disciplina, per poder dir que som algú. Avui un metge és un metge de la seva subespecialitat, no vagis amb el teu mal de ventre a un al·lergòleg que en tindrà menys puta idea que qualsevol Joan Pera. I tot aquest circumloqui, per què? Perquè avui dia, poc de molt és molt de res, i molt de poc és un putu àtom de coneixement, no una bandada d'electrons giragonsant sense to ni so per un accelerador de partícules. Dit això, Bruno Oro, dedica't a imitar l'Acebes.

2 comentaris:

gatona ha dit...

Vironer, m'heu deixat sense alè.

Llenguallarga ha dit...

Voleu dir, mestre, que l'Oro no s'està imitant ell mateix en un paper que ha d'arribar en un futur? És la grandesa de l'espaitemps mal entès. Molt bo, mestre, molt bo.