divendres, 27 de febrer de 2009

Polifacètic=caca


Fa anys, posem per cas fa més de 2.000 putus anys, podies ser moltes coses en un: senador, astrònom i mestre petaculs; poeta, dramaturg i proxeneta; filòsof, escultor i metge amb majúscules; arquitecte, pintor, cartògraf,capità de barco i militar, etcètera. Diguem que l'alineament dels planetes de l'època va afavorir el naixement de llumeneres, alhora que el desenvolupament de moltes disciplines tècnicoartisticocientífiques estava a les beceroles. Malgrat tot, és de justícia dir-ho, moltes d'aquestes persones avui també serien els putus amos de l'univers. Però el progrés ja se sap, fa que ens haguem d'especialitzar en camps concrets, fins i tot dintre de la mateixa disciplina, per poder dir que som algú. Avui un metge és un metge de la seva subespecialitat, no vagis amb el teu mal de ventre a un al·lergòleg que en tindrà menys puta idea que qualsevol Joan Pera. I tot aquest circumloqui, per què? Perquè avui dia, poc de molt és molt de res, i molt de poc és un putu àtom de coneixement, no una bandada d'electrons giragonsant sense to ni so per un accelerador de partícules. Dit això, Bruno Oro, dedica't a imitar l'Acebes.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Pitjor que el Carnestoltes: ECLÈCTIC


Avui és el primer carnestoltes que comparteixo amb tu, qui siguis. I per això volia explicar-te què significa per mi aquesta festa: la monguerada subnormal més gran que s'ha cagat mai. Vull dedicar aquestes amables paraules a tots els majors de 6 anys que es disfressen i no estan tancats amb cadena perpètua al manicomi o al corredor de la mort. A més ressonen, aquests dies, paraules de merda com disbauxa, chirigota, les canàries o drag queen. Ara que he tornat de potar, però, he d'interrompre la meva quasi filípica perquè alguna cosa ha captat la meva atenció, una cosa realment inquietant: Llegeixo a l'Avui que el tal Òscar Callau, un trendie merdós col·lega de la Silenci?, està a punt de perpetrar un projecte (maleïda-puta-paraula) que es titula, ni més ni menys (tapeu-vos els ulls els aprensius): ECLÈCTIC. Ho sé, el títol de prugramutxo és indignant, però mireu com ho venen... "El nou espai temàtic rastreja les últimes tendències en disseny, moda, audiovisual, estils de vida, cultura urbana, internet, arts digitals, creadors emergents, compres i oci nocturn".
Si ja heu tornat de la tassa del vàter (a mi no sé què em passa, estic fatal, 2 cops en 5 minuts), us dóno la benvinguda. Cosa dolenta, fora del ventre.
Us seguiré de prop, Callau...

diumenge, 15 de febrer de 2009

La nostra cançó (I)

Ella. Aquestes tres setmanes han estat molt especials...
Vironer. Una birra de barril. No han estat malament
E. A mi posa'm un Martini amb quatre gotes de llimona i dos cubitus
V. En realitat es diu glaçons
E. Ai, com ets, sempre em corregeixes, però poses una carona tan mona quan t'enfades...
V. Bé
E. M'agrada aquest local, és tranquil i es pot parlar
V. [collons quin bé de déu, no fotis que se la fot aquell imbècil?]
E. No penses el mateix?
V. Sí, sí, es pot parlar. De fet, és el que fem, oi?
E. Abans et deia que ja són tres, les setmanes
V. Sí, però aquell dia no podies parlar tant
E. Com ets eh
V. I ara [beu, nena, beu, cony!]
E. Amb tres setmanes m'he adonat de moltes coses. Em fas riure, ets molt interessant...
V. Tu també em fas riure
E. I crec que ens hi entenem molt bé
V. On?
E. És que se t'ha de dir tot, eh
V. Ah, és que parles crípticament
E. Eh?
V. [Collons] Sí, E, ja t'havia entès. Jo penso el mateix. Allà ens hi entenem.
E. I aquí?
V. On?
E. Aquí i ara.
V. Ets molt profunda
E. Tens por, oi? Per això la teva actitud a la defensiva.
V. Però que no eres administrativa?
E. Què vols dir?
V. Res, que no pares de sorprendre'm, dius unes coses molt interessants [Jorge Bucay de merda]
E. No m'has respost
V. És que m'espanta el que sento per tu, tot és nou...
E. De debò?
V. [...]
E. Ho escoltes?
V. El què?
E. La cançó que sona. És la cançó que sonava, fa tres setmanes.
V. Guaita quina casualitat [collons]
E. Aquestes petites coses fan que em senti especial, i que et senti especial
V. [¿?]Jo també
E. La nostra cançó...

dilluns, 9 de febrer de 2009

Musical Dream Team

Una tarda de dissabte dóna per molt, sobretot si no saps on dar-la. Dóna, per exemple, per tenir una puta idea, una idea que mai no hauria pensat que tindria. Mirava la tele, i més concretament TeleTaxiTelevisió, perquè m'agrada molt la cançó lleugera espanyola i la cobla. 17.53: posen la Oreja de Van Gogh, un grup fantàstic i fresc amb unes lletres de denúncia descarnades. 17.57: Amaral, rock profund i de recorregut, molt descarat i ben travat. A les 17.56 penso que el paio del Casio de la Oreja és un tros de músic, el solo que cola a cada cançó és definitiu i té carisma. A les 17.59 m'adono que el gutiarrista d'Amaral té allò que tenen les persones especials, et quedes enganxat a la tele, els acords de la seva guitarra ressonen per cada racó del teu cap, i és molt expressiu, amb el seu gorro. Llavors vaig pensar: t'imagines quin cotxàs faries ajuntant una carrosseria d'aquí, un embragatge d'allà un tub d'escapament de cullà? Imagineu quina música faria el seu motor? Aquesta idea, la d'un consorcio del segle XXI, la d'una autèntica selecció per configurar una banda total, un grup definitiu, és la que vull compartir amb vosaltres.






















Els que hagueu arribat fins aquí us preguntareu... però totes aquestes estrelles del firmament necessitaran un entrenador fort, no?, un entrenador, un productor-compositor que sàpiga conduir els egos. Doncs sí, i al nostre país en tenim un, i dels bons.