diumenge, 21 de novembre de 2010

Article definitiu

Subscric al 100% l'article del Miquel Sellarès al tribuna.cat:

28-N: Ens hi juguem la independència?

No, rotundament no. El poble català és seriós i responsable, i el 28 de novembre, davant la multitud de candidatures i personalismes existents, el que farà, essent positius, és una dispersió del vot independentista en diferents formacions polítiques com ERC, Reagrupament o Solidaritat Catalana. I, en honor a la veritat, cal dir també que molts independentistes apostaran per CiU.

Hi haurà un independentisme, crec que majoritari, que farà el vot útil a Esquerra, com jo mateix, tot i ser crític amb els enfrontaments personalistes i les equivocacions que s'han comès. Però la història demostrarà, a mig termini, la tasca feta pels republicans, posant les bases de la sobirania i els eixos fonamentals per a la construcció nacional, tot i el fet que ha faltat intel·ligència, capacitat de generar il·lusió i fer pinya en el si del partit i els seus entorns. Però, malgrat això, ERC serà, en els propers anys, potser l’eix més important de l’independentisme.

Un independentisme que està en el seu millor moment històric, i que ha d'ésser capaç de passar de l’espectacle de desunió actual a l'aprofitament del fet que mai tants ciutadans i ciutadanes d'aquest país havien pensat en la independència com a única solució, per a la nostra nació, de sortir de la gàbia que significa Espanya, en termes d'assimilació nacional i espoli econòmic.

Com que no hi ha més remei, el 28-N veurem quina és la suma del vot independentista, i tots plegats haurem de fer les correccions necessàries per tornar al consens i la unitat estratègica. La suma d’una part important del vot de CiU, ERC, RCat i SI ens farà veure quina és la possible majoria del sobiranisme.

I també haurem d’establir estratègies per tal de conduir els més amplis sectors possibles del PSC i ICV cap a les veritables eleccions per a la llibertat del poble català l’any 2014.

El 28-N no ens hi juguem la independència, sinó que una nova etapa, un pas de desacomplexament nacional i una legislatura per superar la crisi i preparar-nos per saltar la paret el 2014, ja sigui mitjançant un referèndum d’autodeterminació o la declaració unilateral d'independència des del nostre Parlament.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Crònica electoral de merda. He tornat de l'nfern

Uns fills de puta van ensulfatar l’abocador per veure si em mataven, però ai las, m’he despertat, i amb una bona trempera.
Em desperto, i veig que a la tele els periodistes mediocres em barrinen el cervell amb la puta cantarella que no signen no sé què perquè no sé qui els obliga a no sé què. Se me’n refot, cony!
Un servidor té una opinió de què faria si no estigués inhabilitat per prescripció penal i pogués votar. Per motius personals, no opino sobre els partits estrangers, com els sussiates, els peputeros i els ribieras.
CiU
En parlo perquè em consta que té un 3% d’independentistes. L’Ivan Mambrillas va definir molt bé aquest invent: “Convergència, l’artefacte que Jordi Pujol va crear i liderar amb èxit espatarrant, és, encara avui ─o, si es vol, avui més que mai─, messianisme eficaçment temperat per una concepció possibilista de la política, paternalisme estilitzat amb una programa tecnocràtic i pretesament postideològic: el partit-moviment cridat a conduir els destins patris perquè són els de casa [...]”.
CiU és una mena de dogma de fe, la gent hi creu i punt. Per què? Ni ells no ho saben. Ni puta idea. Res no els passa factura, ni el PP, ni els indicis de corrupció, ni la venda de fum, ni la indefinició, ni la supeditació, ni la genuflexió, ni la madriditis. És el partit d’ordre i dels bons catalanets. La pega és que a cada pàgina de necrològiques la seva base electoral disminueix, però encara enreden algú nou sovint. CiU encarna, juntament amb el PSC, allò típic de països predemocràtics, en què la gent els votaria encara que s’hi presentés de candidat una bona tifarada, peti qui peti.


ICV
Tenen independentistes sahrauís, tibetans, palestins, tinkiwinkians, klingonians, però em consta que també tenen un 0,01% d’independentistes catalans, i per això en parlaré, encara que siguin paràsits de partits espanyolistes. Veient alguna fotografia, però, em pregunto si es presenten a les eleccions de Corkyland, i no a les nostres.
ERC, SI, RCat
M’exciten. M’hagués excitat molt si anessin plegats. Francament, però, era tan improbable que si ho hagués cregut, potser seria votant potencial d’ICV. El que semblava més improbable encara era que SI i RCat no anessin plegats per sumar forces i esgarrapar vots a punta pala dels unionistes convergents. Si demostréssin una mica d’intel•ligència, s’adonarien que fotre vots a ERC no és la solució a l’independentisme. Així, passarem de 21 diputats a, sumats, 18 o 19. La solució a l’independentisme és fotre vots a CiU, i una bona opció era tramar una candidatura unitària de partits independentistes de centre-dreta que, juntament amb ERC, configuressin l’oferta electoral independentista. Algú em dirà perquè cony no van junts aquests SI i RCat? Algú ha donat alguna puta explicació a aquest desgavell que sembla ordit per l’enemic? Us sóc sincer, això em rebenta. I no en seré còmplice.