dimarts, 16 d’octubre de 2012

President More with cagalera?

D’entrada, ens trobem davant un escenari engrescador. Alguns, els que som independentistes des d’abans de l’11/09/12, veiem el present i el futur a mitjà termini amb trempera (que no trempats: això hi ha qui n’és, i qui hi va. Jo hi vaig sovint). Val a dir, però, que si hem arribat en aquest punt és, en part, gràcies als que són independentistes des del dia 11/09/12. ERC ha fet una feina ingent durant dècades per normalitzar l’independentisme i per dotar d’arguments la causa, i si hem arribat aquí és en bona part gràcies a ells. Però també s’ha de dir que en Mas, àlies Neo, àlies “El que vio la luz”, ha desencadenat la tempesta. Aquí hi faltaria per petar-ho del tot i fer-la perfecta, segons el meu parer, el PSC, un partit amb força a l’entorn metropolità, la zona demogràficament més densa i, a priori, més refractària per motius sentimentals a la causa. Però han optat per suïcidar-se. Res a dir-hi. Això és un país lliure. RIP PSC. Dit això, i reconeixent la importància del gest del Mas, voldria dir solemnement que per molt que RAC1, La Vanguardia Espanyola i TV3 ho diguin, en Mas no va inspirar Macià i Companys durant un viatge astral al passat. Mas ha estat hàbil per aprofitar un corrent que, altrament, l’hagués donat pel cul liquidat. Vaja, no crec que hagi pujat al bot a contracor, això no, però hi ha pujat empès per les circumstàncies i/o l’esperit de supervivència. A mi, però, en el fons se m’en refot. L’important és que qui sigui ens porti davant unes urnes per dir SÍ o NO. Welcome, mister More to the independentist cause. Més val late que never. Dit això, en Mas, a part de fer-se independentista, ha fet bé una altra cosa. Precipitar les eleccions. Precipito les eleccions, i els meus rivals s’han de precipitar. Bona jugada. En el fons dirà que hi havia el país, aquest concepte tan conver, però en bona mesura hi havia el partit: CiU. CiU, com ja he dit altres vegades, és una secta un dogma de fe. És la religió catalana de finals del segle XX i principis del XXI. Té fins tot papa, el papa Pujol. No tenen cap necessitat d’explicar les seves contradiccions, perquè diuen ase i fan bèstia. És la religió, estúpids! Et creus el producte en conjunt, i punt. Paraula de Pujol. Lloança al seu nom! Els detalls no compten. El Roca va fer la constitució espanyola amb què ens foten hòsties? A qui li importa? Governen amb el PP a la Diputació de Barcelona? I què? El Majèstic? La visita a la Moncloa del Mas amb el ZP? Desenganyeu-vos, si han fet això, ho han fet pel país. Perquè el país és CiU, i ara el país és Mas. Mas, el país està amb tu. El país ets tu. El grup godotis ens ho recorda cada dia en totes les seves capçaleres i canals, i també TV3, la nostra, la convergent, perquè tots som convergents. Malauradament, un servidor és ateu i acostuma a mirar les coses desapassionadament. Ho dic sense embuts: no me’n refio d’aquesta gent. Aquí no parlaré ni de retallades ni d’històries d’aquestes. En el punt concret de conduir-nos a la llibertat, no em refio de Convergència (Mas), i encara menys d’Unió (el virrei Duran). Amb això què vull dir? Que desitjo que NO treguin majoria absoluta. Ho desitjo amb totes les forces vironaires. Alguns incauts pensen que això no té marxa enrere, i que el tren quan va a tot drap no pot parar. Doncs jo dic que CiU sí que el pot parar. Són tan bons, són tan embaucadors creïbles, que si es fan enrere serà percebut per una gran majoria com inevitable. No ha pogut ser, i mira que ho han intentat. I anirem a rebre el Mas a la plaça de Sant Jaume amb crits de “Mas president Catalunya dependent”.

1 comentari:

Josep ha dit...

No s'oblidi vostè dels que ja s'estan situant per l'endemà: Ernest Maragall, Montserrat Nebrera...